Les mares que no acompanyaran els menors no acompanyats

Llegeixo a l’ARA que s’han detingut “30 pares estrangers per fer passar els seus fills com a menors no acompanyats”. Els deixaven d’acompanyar "deliberadament" perquè entressin en el sistema de protecció sota la tutela de la Generalitat. La policia els anomenava “els Erasmus", potser perquè alguna diferència presentaven amb els que arriben sols i en condicions precàries. La família els abandonava a prop de comissaries, els explicava com actuar i esperava que es beneficiarien del sistema fins a la majoria d’edat, en què demanarien el reagrupament. Hi ha famílies que se’n tornaven al país d’origen. D’altres es quedaven aquí i es veu que hi parlaven per telèfon.

Tendim a imaginar que els vinguts d’altres països no tenen sentiments elaborats com els nostres. Ells “no estimen” els fills com nosaltres, nosaltres això no ho faríem, ens diem. Però les mares ho són a tot arreu. Mares de fills potser estúpids, creguts i sense escrúpols, o tristois, taciturns i amorosos (suposo que les nenes no les han entregat, només els nens). Aquest fet, deixar anar els fills perquè tu no els pots donar el que caldria, ha passat i passarà sempre, volent i sense voler. Sempre hi haurà una mare que donarà el fill, a contracor o ja amb el cor fet miques. Les que van deixar anar els nens de Rússia devien plorar totes. I a mi, d’aquesta història, em commou un fet que vaig sentir explicar, fa molt de temps, a un d’aquests nens. Tots ells ploraven i cridaven les seves mares. I van plorar i plorar fins a la primera escala del vaixell. Allà, unes altres dones, qui sap si també mares, qui sap si només pietoses, els van donar menjar. I els nens, llavors, van deixar de plorar i van deixar de cridar les seves mares. La majoria mai no van tornar. Es va esborrar per sempre tot rastre del passat i la paraula mama va ser tota una altra fins al final dels seus dies, per a ells. Per a elles no, ho sé.