Mares totals
Quan els meus fills eren petits i els portava a jugar al parc sempre em sorprenia trobar-me amb la mateixa escena: mares que es ficaven a dins del sorral amb els seus plançons, ocupant un espai enorme del poc que tenien les criatures per esbargir-se al mig de la ciutat; mares que pujaven fins al començament dels tobogans, que es tiraven per acompanyar aquell projecte de persona que ara deu tenir greus problemes per gestionar les frustracions normals de la vida. Tantes teories sobre criança, tanta informació i tants esforços per fer el que no hauríem hagut de fer els pares del present: robar-los als nostres fills la capacitat de fer-se robustos enfrontant-se gradualment a les dificultats, privant-los sistemàticament de la sensació de poder que dona el fet de resoldre per un mateix els problemes.
Passen coses extraordinàries quan els nens es queden sols. I més bones que dolentes, tot i que sempre existeix la possibilitat de veure’s exposats a alguns perills, esclar. Recordo passejades solitàries pels carrers propers a casa, amb aquella sensació de misteri que dona explorar el que no coneixes, encara que fos el pont de pedra, encara que hi hagués xeringues tirades aquí i allà, encara que et trobessis amb un home gran que s’abaixava la cremallera dels pantalons per ensenyar-te la trista i flàccida pelleringa amb què et volia espantar, encara que et fes por passar per carrers foscos en tardes fosques d’hivern o haguessis de fugir corrents després d’encarar-te tota sola amb una colla que et volia estomacar. Quan a les famílies hi havia tres, quatre, cinc fills era impossible assolir el nivell d’exigència que ens hem posat els pares del present (i especialment les mares). Quina mestressa de casa t’esperava sempre amb les magdalenes acabades de fer? Quina es dedicava a confeccionar les disfresses (i no només per Carnestoltes, també per Halloween)? Ja no n’hi ha prou de reproduir-te i acompanyar la criatura els primers temps per tal que vagi agafant autonomia, ara per ser una bona mare els ho has de fet tot, t’has d’ocupar de tot, has d’estat en tot i ser-ho tot per a ells. Quina por, com volem que no ens odiïn quan creixin i s’adonin que els hem robat la capacitat de desenvolupar les seves pròpies aptituds. Tinc gravades a la retina imatges que podrien considerar-se traumàtiques: mares duent les bosses dels nens com camàlics al servei dels petits emperadors, mares perseguint criatures pel carrer amb un tàper de fruita tallada perquè si no en menja per berenar no haurà pres les racions que marca la piràmide de l’alimentació equilibrada, mares seguint a distància la colla amb la qual la nena ha sortit a passejar. I esclar, després ens queixem de com és de difícil conciliar vida laboral i vida familiar. I ens estranya? Aquesta manera de ser mares és incompatible amb la vida mateixa, ja no diguem amb la feina. Això sí, després el nen ens demana un mòbil que té més capacitat que el nostre i l'hi donem sense dubtar perquè “són nadius digitals” i no els podem aïllar i no podem anar en contra dels temps i etc. Els protegim fins a extrems patològics dels perills del món físic però els deixem sols a les seves habitacions tancats amb el món sencer. Desconfiem de les persones reals amb qui ens trobem en els pocs espais comuns que encara existeixen (l’escola, l’escala, el barri) però els deixem interactuar amb desconeguts anònims que no sabem ni on són ni qui són. Diria que aquesta deixadesa de les funcions parentals en tot el que fa referència al món digital és una conseqüència natural de l’exercici esgotador de la maternitat intensiva que hem exercit des que són petits. Diria que és hora de deixar que els nens siguin nens i tinguin els seus espais i hores buides lliures de la ingerència constant dels adults que hem colonitzat les seves infanteses.
