Limitar la pobresa i la riquesa

Tota la maquinària econòmica funciona, en aquests moments, de tal manera que la desigualtat s’accelera

El discurs de la majoria de governs europeus, en aquest moment, és triomfalista: la crisi s’ha superat, l’ocupació creix i tot va prou bé. És l’“ España va bien”, que coneixem, repetit en diversos tons i formes per molts dels col·legues de la Unió Europea.

La realitat, però, és ben diferent: el risc de pobresa ha augmentat considerablement a Europa en aquests anys, i no es veu el final del túnel. Les dades que publica l’Eurostat mostren que l’any 2014 hi havia, a la UE, 4,2 milions de persones més en risc de pobresa que el 2008. No és una xifra abstracta: he passat diverses setmanes a París i mai no havia vist tanta misèria en aquesta ciutat. Fins i tot pel centre monumental hi ha persones ajagudes per terra, sense ni ànim de demanar res. S’ha creat una associació que recull les dades de persones mortes al carrer; famílies senceres han viscut durant mesos en una mena de campament improvisat sota el metro, amb risc greu d’epidèmies. I així successivament. La crisi econòmica ha sigut més dura a Espanya, però el que aquí queda palès és un fenomen més general: la descomposició d’un ordre mundial vigent durant segles que s’ensorra, cosa que genera un immens desordre, sense que s’albiri encara l’ordre nou que l’ha de substituir.

Creix la pobresa a Europa; la Unió Europea va plantejar l’any 2010 l’estratègia Europa 2020, amb el propòsit de reduir el risc de pobresa per a 20 milions de persones. Però l’any 2014 el 47,6% dels aturats estaven en risc de pobresa i l’atur no minva.

Apujar els impostos de les rendes altes per frenar la desigualtat és un bon instrument, però insuficient i subjecte a trampes

En unes societats que s’estan convertint en duals, els rics cada vegada més rics, els pobres cada vegada més nombrosos i més pobres, cal trobar fórmules de redistribució dels recursos. És a dir, cal limitar la pobresa i també la riquesa que l’està generant: tota la maquinària econòmica funciona, en aquests moments, de tal manera que la desigualtat s’accelera. Com es pot frenar aquesta tendència de creixement de les desigualtats i trobar altres maneres de redistribuir els recursos?

Una de les fórmules que s’ha proposat habitualment és a través dels impostos: apujar els impostos de les rendes altes. La resposta d’aquests grups és coneguda, els papers de Panamà ens n’han donat recentment un exemple fastuós. És un bon instrument, però insuficient i subjecte a trampes. Un altre és la renda bàsica. I n’hi ha un altre encara, complementari, que comença a ser discutit seriosament: limitar els ingressos que pot rebre una persona com a retribució de la seva feina.

La limitació dels ingressos salarials em sembla una qüestió clara: si tenim present que han de ser proporcionats al valor del que cadascú aporta a la societat, ens adonem que hi ha molt pocs casos en què estigui justificat que algú guanyi 100 vegades més que una altra persona, per exemple, perquè el valor que té per al conjunt de la societat una feina molt rarament és tan desigual. Potser podríem trobar algunes excepcions: els grans investigadors, els grans creadors. N’hi ha ben pocs, i sovint mal retribuïts.

Hi ha molt pocs casos en què estigui justificat que algú guanyi 100 vegades més que una altra persona

¿Algú pot creure realment que els dirigents de la banca fan una aportació a la societat que mereixi tanta diferència salarial? Els ingressos anuals d’alguns d’ells, en aquest moment, a Espanya, són de l’ordre d’entre 1 i 4 milions d’euros. Si ho comparem amb el salari mínim, 9.172,80 euros anuals, als quals molta gent no té accés, estem en uns ingressos, per als banquers i companyia, d’entre 100 i 400 vegades el que es considera que com a mínim ha de guanyar qui treballa. D’exemples concrets no en falten: Pablo Isla, d’Inditex, 366 vegades la mitjana del seus treballadors; Baldomero Falcones, de FCC, 299 vegades la mitjana dels seus, i tants altres.

Diran que si els ho donen és que ho valen, que són els preus de mercat, que fan guanyar molt als accionistes. Sovint ni tan sols és cert, però sobretot humanament no és acceptable. Ràpidament, quan se suscita aquest debat, apareix una munió d’economistes que expliquen que les diferències salarials són necessàries per estimular l’esforç, i que si es limiten els salaris alts tothom hi perdrà, perquè baixarà la productivitat. Un argument paral·lel al de dir que si no es redueixen els salaris dels treballadors el país no serà competitiu, ningú no hi invertirà diners i tots serem pobres. Pretenen tapar aquest debat necessari i que no s’imposi cap límit a la riquesa, cosa que vol dir també cap límit a la pobresa.

Diguin el que diguin, és hora de trobar solucions, i cal seguir treballant en aquesta línia. El debat ja està sorgint en diversos llocs d’Europa. És hora que ens hi sumem.

Més continguts de