03/03/2020

Viatges i trànsits

3 min
.

El relat mític de Jàson i els argonautes, que van emprendre un viatge incert a bord de l’Argo a la recerca del velló d’or, sembla que és un dels més antics de la civilització indoeuropea. També és un dels que han estat més versionats, des de Les argonàutiques d’Apol·loni de Rodes, al segle III aC, fins a Indiana Jones i l’arca perduda, passant per la història medieval de Perceval i el Sant Greal. Tanta fortuna no és estranya, si pensem que es tracta de la recerca d’un tresor, metàfora del que dona sentit a la vida.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’estatunidenca Maggie Nelson ha escrit un relat, entre l’assaig i la recreació ficcional d’un material autobiogràfic, que L'Altra Editorial acaba de publicar en català, titulat Els argonautes, tot i que no és una reescriptura del mite. La tria d’aquest títol s’explica pel fet que la nau en la qual viatjaven els argonautes, pels accidents de la travessia, va haver d’anar canviant de peces fins a renovar-se completament, però, tot i això, va continuar sent la mateixa nau. Argo seria, segons l’autora, una imatge de les identitats sexuals i de gènere, que tan sovint són apedaçades, canviants, en metamorfosi. Nelson també es refereix al fet que hi ha persones –moltes més de les que pensen els individus conformes amb el sexe que els va ser assignat en néixer– que no se senten còmodes amb aquesta assignació i que cerquen, doncs, el cos i la identitat “contrària”, tot emprenent una transició cap a l’altre sexe/gènere.

Si filem prim, però, la travessia de Jàson, com la majoria de viatges iniciàtics, entre ells el d’Ulisses que relata l’Odissea, no consisteix en un trànsit d’un lloc a un altre, sinó que és circular, ja que torna al punt de partida. Nelson és prou cultivada i subtil per apreciar l’ambivalència de la metàfora que escull com a motiu del seu relat: les transicions de gènere es poden interpretar com un trànsit des del punt X fins al punt Y, amb final més o menys feliç, o bé com una metamorfosi permanent però que no altera el nucli essencial de l’individu.

De fet, el més apreciable dels argonautes de Nelson és aquesta ambigüitat, i les preguntes sense resposta que planteja. Arran de la història semiautobiogràfica que explica, ens fa reflexionar sobre què resulta subversiu en qüestions de gènere, sexualitat i identitat. Per exemple, ¿ara i aquí l’homosexualitat per si mateixa se separa de la “normalitat”, entesa com les conductes naturalitzades en tant que normals i més habituals? Tal com és visible socialment, molts gais i lesbianes aspiren a fondre’s en la normalitat, i ho aconsegueixen, fins a un cert punt –el matís és rellevant–, la qual cosa vol dir, en aquesta esfera, viure en parella monògama, fins i tot casar-se, i tenir criatures. La bona gent, a més, sol distingir entre els homosexuals que respecten la identitat masculina o les lesbianes considerades femenines, i aquells i aquelles a qui “se’ls nota” que no són “rectes” (traduint l’expressió anglesa straight) sinó “torçats” respecte als patrons de feminitat i masculinitat que hem interioritzat.

Agafant la qüestió en sentit invers, ens podem preguntar si tots els homes i totes les dones heterosexuals i cisgènere (que mantenen la identitat sexual i de gènere que se’ls va assignar en néixer) estan, per definició, dins de la norma. ¿Els i les que no volen formar una família, que opten pel poliamor o per no mantenir relacions sexuals amb els altres, o per no tenir criatures, són “normals”, o bé aleshores passen al costat dels “anormals”? Igualment, ens podem plantejar on és ara la frontera, movible, entre una família normal i una de anormal que, per tant, eixampla la definició corrent del que s’ha entès i encara la majoria social entén per família.

I, finalment, què passa amb les persones trans? ¿Voler escometre el que s’anomena una transició et col·loca automàticament fora de la norma? Segons els que en donen testimoni, hi ha qui emprèn aquest viatge dificultós i sovint dolorós, però que també pot ser exaltant i feliç, per tal que el seu cos s’acosti tant com sigui possible al model de feminitat o de masculinitat hegemònics, és a dir, els més compartits per la majoria i que més cotitzen en l’escala de l’èxit social. Però n’hi ha que no és que es conformin amb menys, sinó que desitgen sortir dels dos pols binaris i ocupar un altre espai, físic i simbòlic, que no correspon del tot ni a la feminitat ni a la masculinitat. Això és el que, en definitiva, inquieta més els partidaris de l’ordre (i també algunes feministes): les identitats de sexe-gènere que els semblen ambigües, irreductibles a una categoria i fins i tot ininterpretables.

stats