El melodrama de Nico

No he tingut cap disgust pel fet que Nico Williams no vingui al Barça. És un bon jugador, que amb els 23 anys que farà la setmana que ve té projecció de futur, i que és capaç de marcar una època en un equip de les possibilitats de l’Athletic Club, però per al Barça no era imprescindible.

Per la seva part, el Barça s’ha embolicat sol i amb turpitud en aquest fitxatge frustrat. Va ser Deco qui va cometre aquest error no forçat quan va avançar fa quinze dies que “la idea de Nico sempre l’hem tingut” i que “si les circumstàncies de Nico es donen, ho intentarem”. Una regla bàsica és no parlar de noms fins que el fitxatge no està fet, sobretot quan el Barça ha tingut problemes recents per inscriure jugadors, situació que ara l’ha deixat entre la prepotència i la mel als llavis. 

I, com era d’esperar, el no fitxatge de Nico s’ha convertit en un nou episodi del melodrama de Bilbao. El noi volia venir al Barça (com gairebé tothom) just ara que l’Athletic tornarà a jugar la Champions, onze anys després de l’última vegada. Que la nineta dels ulls dels blanc-i-vermells volgués marxar era un cop dur per a la sempre ben dotada autoestima bilbaïna, però que volgués marxar al Barça era una traïció, el despit més insofrible, perquè ja fa dècades (podríem remuntar-nos a Kubala, però ho deixarem en les èpoques de Clemente i Maradona fins avui en dia), que l’entorn de l’Athletic està entestat a sentir-se ofès per qualsevol cosa que digui o faci el Barça, per a gaudi dels altaveus de Madrid. Per descomptat, si Nico hagués acabat vestint de blanc, no s’hauria opinat amb l’agror amb què s’ha parlat del Barça aquests dies. El cas és que l’Athletic ha salvat la perla del seu planter i el Barça ha de continuar buscant les peces que arrodoneixin un equip que l’any passat va fer gaudir el món.