La memòria popular i les institucions culturals

Un museu no és una església ni un cementiri, tampoc una franquícia d’un establiment de luxe o un duty free d’un aeroport; és el lloc on la col·lecció es troba amb el visitant i el visitant amb els llegats i la memòria. Així, el nouvingut que surt del museu pot retornar al present de manera menys escindida, menys àtona i automatitzada, molt més viva, més coneixedora, més deutora i més coral. Quan el gestor cultural András Szántó va venir el gener passat al MNAC per parlar del futur dels museus, va dir que en dues dècades havien canviat més que al llarg dels últims cent anys. Segurament ha passat el mateix amb totes les institucions culturals. La seva mirada es va centrar en el viratge d’uns museus orientats als objectes cap a uns museus dirigits a les persones, amb tot el que això implica: pensar-los com a espais vius i socials, edificis i històries que s’expliquen a si mateixos i es fan transparents, comprensibles i gratificants tot recorrent a la tecnologia, al disseny, a les experiències interdisciplinàries, a l’accessibilitat universal, a la mediació i a l’educació. És a dir, el pas d’unes institucions culturals basades en l’exhibició (grans exposicions, festivals...) a unes institucions basades en les relacions, el coneixement i l’experiència.

La qüestió de la memòria i de les identitats culturals és fonamental. Les últimes polèmiques vinculades als museus catalans (el Museu Habitat, les pintures de Sixena...) tenen a veure precisament amb això. Descolonitzar el museu com demanava Borja-Villel? Per descomptat, però sense evangelistes, i cada museu d’acord amb la seva pròpia situació i idiosincràsia. Retornar les obres en una operació d’espoli polític i històric? No, gràcies.

Si les plataformes socials són un termiter de veus d’extrema dreta que es nodreixen dels tics feixistes de la història recent d’Espanya, les institucions culturals haurien de ser portaveus de la memòria democràtica. Una memòria, esclar, que no amagui les relacions de poder que l’han feta possible, ja que històricament el museu també ha estat el lloc on els burgesos, els nobles i l’Església han produït representació de classe, mentre el poble ha constatat la seva derrota. Per exemple, hi va haver una època de la capital catalana en què els arquitectes, els urbanistes, els advocats i els polítics van construir la ciutat moderna, i també les seves institucions culturals. Eren catalanistes de faccions polítiques que vetllaven per la restauració borbònica i que tan aviat aplaudien Primo de Rivera com pactaven amb Franco, el "podrit botxí" que no va arribar a ser estovat per la "dura fosca dels pobles", com recitava Brossa.

Gilles Deleuze, a Què és l’acte de creació, citant Paul Klee va dir: "Sabeu? El poble falta". Es referia, molt enigmàticament, a la relació que hi ha entre la lluita dels homes i les obres d’art: "No hi ha obra d’art que no invoqui un poble que no existeix encara", remata Deleuze. Crec que, precisament, a moltes de les grans institucions culturals d’aquest país els sobra herència i els falta memòria, és a dir, posar atenció en aquest poble que "encara no existeix" en el sentit que es va fent, des de fa segles, amb els artistes i els ciutadans, al marge del poder o fins i tot contra ell. Un museu pot ser el lloc on es presenten els signes d’aquesta forma de resistència a l’oprobi. Per això la pregunta per les identitats culturals i la memòria no és banal ni un assumpte que hagin de capitalitzar els partits polítics d’extrema dreta, ni els d’una dreta que li fa la cort i que, conjuntament amb ella, dona lliçons d’història mentre segresta obres i deroga lleis de memòria democràtica.

Com podem fer-ho, per tant? El Pla de Museus de Catalunya del 2017, amb l’horitzó en el 2030, ja posava l’accent en la recerca, la memòria i l’element social com a eixos vertebradors de la xarxa de museus, però se centrava molt en la governança i en qüestions necessàries d’ordre tècnic i de gestió. I la memòria i la identitat d’un país no només viuen del seu cos tecnoburocràtic, ni tampoc dels seus símbols internacionals o dels seus artistes més celebrats, que tan aviat són entronitzats com a genis o enllaunats com a souvenir. Aquestes efervescències potser sobreviuen dècades, però no segles. Per què hipotecar, llavors, el present de la cultura als grans noms o als grans esdeveniments? ¿No fem, així, que el mercat i la institució se solapin en funcions? La memòria i la identitat d’un país són un camp de batalla viu, un palimpsest conflictiu i fèrtil. La història sempre serà reconstrucció a partir de les seves mancances. Per això, per exemple, el relat descolonial és inevitable, però no com un mandat sinó com una conseqüència natural del fet d’obrir i repensar les col·leccions.

Segons l'escriptor i pensador Boris Groys, el museu és el lloc on es forja el criteri arbitrari que separa allò que és art d’allò que no n’és, i on les restes de la història es transformen en obres d’art. Objectes litúrgics conviuen amb antics accessoris domèstics en el que Maria Garganté anomena "eclecticisme de rampoina" —tan nostrat—. Com que els començaments se’ns escapen, els museus han d’entrar en diàleg amb les llacunes i les omissions, amb els llegats i les ruptures, amb les derives del llenguatge i de les litúrgies, tal com ens ensenyen la mateixa Garganté, Palau, Faxedas, Bonet, Mercadé, Velasco —que acaba de treure llibre—, Calvo, Perejaume, Norandi o Garrigasait, entre d’altres. Llegir i interpretar sempre és un acte en diferit; escollir és un negociat. El museu també és el lloc on qüestionar les herències, assemblar les tradicions i refer les genealogies; és on es tracta la relació entre el panteó de la cultura hegemònica i el descampat dels refusats i de les ignorades, als quals també ens devem. La nostra cultura catalana és brossaire, animosa i austera, sorneguera i plena de mala llet; una cultura de ferro i de traços, de metodologies belles i impossibles; de veus d’emboscats, eremites i exiliats de totes les classes i condicions; una cultura de nits de disbauxa i de l’ànima, de palaus sense reis i de sobretaules, d’ateneus, casals i de grans institucions públiques que no gosen matar els pares que van usar la identitat cultural com una moneda de canvi.

András Szántó reclamava el pas del museu dels objectes al museu de les persones, però cada obra és un viatge únic a les circumstàncies materials, socials, econòmiques i espirituals sota les quals va ser feta. El museu és l’espai artificial de trobada entre les obres supervivents i els visitants que gaudeixen de comprendre les seves condicions de supervivència. Alguns teòrics pensen que quan un objecte entra en el museu perd la vida. Potser és més aviat el contrari, ja que el que s’ha museïtzat és precisament l’individu i el seu context social: un aparador de cossos que es pensen com a obres per ser contemplades a les plataformes i als gimnasos, idees que provenen de fórmules polítiques i comercials massa conegudes, ciutats franquícia, catàstrofes que es miren com qui mira un Géricault o un Goya... Tot està al seu lloc, perfilat, funcional, momificat, algoritmitzat, rutinari, com mort, com si hagués sortit del curs de la història.

Per això els museus s’han d’aprofitar amb gran embranzida, perquè són el lloc on els membres d’una cultura, és a dir, d’un territori, es pensen en temps real. La relació amb la col·lecció —la vigent i la futura— ha de portar inscrita aquesta evidència. Potser és útil aplicar el nexum del dret romà entenent-lo com a deure i com a vincle. Quin deute s’ha generat, quina escletxa? Què em lliga encara a aquest passat, què s’ha mort o transformat? Quines eines, paisatges i feus encara rumoregen? De quin dolor venim, de quina lluita i de quins pobles? Quin delit subtil ens precedeix i encara ens escorta?