Les memòries de Joan Carles i el 23-F
En pocs dies de diferència hem tingut notícies de tres persones que fa gairebé 45 anys van ser protagonistes de l’intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981: Antonio Tejero Molina, el tinent coronel de la Guàrdia Civil que manava les forces armades que van assaltar el Congrés dels Diputats, que fa pocs dies va estar a les portes de la mort i ara, als seus 93 anys, es troba en “estat terminal”; Joan Carles I, aleshores cap d’estat, que ha publicat les seves memòries en una editorial francesa, i Anna Balletbò, que aquell 23-F era diputada socialista per Barcelona i va morir el passat 24 d’octubre als 81 anys.
Postrat al llit, Tejero no podrà commemorar com ell voldria el 50è aniversari de la mort del seu admirat Franco. L’exmilitar passarà a la història de l’últim quart de segle d’Espanya com un dels malvats de la Transició, el Joker que va voler acabar amb la democràcia acabada de néixer a la pell de brau. Tanmateix, aquest cap de la Guàrdia Civil malagueny, fatxenda, impulsiu, es va convertir, sense voler-ho, en un dels grans obstacles que van impedir que la rebel·lió reeixís. Al 23-F van confluir diversos cops d'estat: convergien tàcticament –els seus caps es coneixien des de feia temps–, però divergien en les estratègies.
Tejero i el general Jaime Milans del Bosch pretenien un cop “dur” que desemboqués en un govern integrat majoritàriament per militars i tecnòcrates de l’antic règim franquista. El seu model eren les dictadures xilena i argentina dels anys setanta i vuitanta.
El general Alfonso Armada, per contra, es va prestar a convertir-se en president d’un govern de “salvació nacional”, amb el suport i integrat per polítics de diferents tendències ideològiques: a la seva llista de candidats a ministres hi figuraven personalitats dels partits socialista i comunista. I algunes setmanes abans del cop, certs polítics coneixien –i en algun cas fins i tot abonaven– les ambicions d’Armada, que volia imitar el general De Gaulle i acabar amb la greu crisi política i social que fuetejava en aquells moments Espanya. Havia de ser una involució consensuada amb la gran majoria dels diputats.
Unes ambicions, les d’Armada, que coneixia Joan Carles I des de feia temps. No s’ha pogut demostrar que l’aleshores monarca les beneís de forma explícita, però tampoc que les rebutgés, i encara menys que les denunciés. Eren unes pretensions que fins i tot podria conèixer el vell Josep Tarradellas, que parlava des del seu retir de la imminència d’un “cop de timó”.
El relat hegemònic de la Transició prescriu que el rei va aturar la rebel·lió i va defensar la democràcia “des del primer moment”. I que els qui han volgut embolicar-lo en els intents colpistes van ser només nostàlgics del franquisme obsessionats a desacreditar els Borbons.
En els avenços editorials de les memòries de Joan Carles que s’han difós en els darrers dies, l’exmonarca diu que Armada va ser “un traïdor” i que Adolfo Suárez ja li havia recomanat que desconfiés d’ell però que no li havia fet cas perquè “estimava molt” el general. Armada, descendent d’aristòcrates monàrquics fins al moll de l’os, conservador de pedra picada, fillol de la mare d’Alfons XIII, va ser el tutor de Joan Carles i factòtum de la Casa Reial fins que va ser substituït a la Zarzuela per Sabino Fernández Campo.
Segons subratlla el relat de la Transició, Fernández Campo fou clau en la desactivació del 23-F. Dèiem que, segons l’emèrit, Armada el va trair aquells dies del 1981. Però unes gravacions robades per la vedet Barbara Rey a Joan Carles i difoses fa un any indiquen justament tot el contrari: Fernández Campo és el traïdor i Armada un personatge que guarda un silenci admirable. En aquestes converses, li confia Joan Carles a la seva amant: “Palabra de honor: me río, cariño,de Alfonso Armada. Ese ha pasado siete años en la cárcel, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío jamás ha dicho una palabra. ¡Jamás! En cambio, este otro –diu referint-se a Fernández Campo– está largando…”. No ha dit ni una sola paraula de què? Quins secrets callava Armada i quins silencis li agraeix Joan Carles?
Arran de la defunció de l’empresària, periodista i cofundadora del PSC Anna Balletbò, qui va ser primer secretari dels socialistes catalans, Raimon Obiols, va recordar en un obituari que, quan ella va poder sortir del Congrés al·legant que estava embarassada de bessons, va poder parlar per telèfon amb un rei dubitatiu. En el seu llibre de records, Balletbò va escriure: “Ell havia acabat de preguntar, però jo tenia alguna pregunta: «Senyor, què pensa fer? Dins del Congrés hi ha 400 ostatges…». «El Rei està al servei dels més alts interessos d’Espanya», va dir. Jo no estava acostumada al llenguatge majestàtic. Vinc d’una cultura mediterrània, on l’important a les converses és entendre el sentit, el fons del que diu l’interlocutor, més enllà de les paraules. «Els més alts interessos d’Espanya» no em semblava especialment concret. Així que em vaig armar de valor i insistí: «I què més?». Vaig escoltar la veu inconfusible del rei, que pronunciava la paraula clau: «I de la democràcia». Vaig sentir un profund alleujament”.
A l'obituari, Obiols també explicava que tots dos coincidien en veure Tejero com una víctima confusa del seu propi caràcter eixelebrat i de la manipulació d’altres. Tot i que “és dels que t’afusellen arribat el cas”, ha escrit Obiols. Tejero, en efecte, va ser l’ariet: fidel als seus valors i lleial als comandaments que coincidien amb el seu ultradretanisme, va ser usat per conspiradors més astuts que ell que el van deixar a l’estacada quan es van torçar les apostes, i es va transformar en l’ase de tots els cops mentre altres rebien càstigs inferiors o, en alguns casos, ni tan sols eren processats. El febrer vinent es compliran 45 anys de la més greu temptativa colpista de la història recent. La ciutadania mereix que el govern desclassifiqui tots els documents reservats del 23-F per tal de posar tota la llum que calgui sobre aquella tarda-nit tan fosca.