Les narcollanxes i la gran mentida de Trump

Quan anuncia una política agressiva, el president dels Estats Units, Donald Trump, sol oferir alguna justificació grotesca, una ficció sense sentit que se suposa que ens queda gravada a la ment com a justificació de la violència. Com més ens empassem aquestes mentides ara, més difícil serà qüestionar futures falsedats, perquè això posaria en dubte la nostra visió de nosaltres mateixos com a éssers intel·ligents.

Aquesta és la màgia de la Gran Mentida, com va explicar Hitler a Mein Kampf: dir una mentida tan escandalosa que la gent simplement no pugui creure que és falsa. La mentida més gran de Hitler va ser afirmar que una conspiració jueva internacional era la font dels mals d'Alemanya, un boc expiatori a qui es podia culpar de qualsevol problema i que absolia tothom de qualsevol responsabilitat. El 1939, Hitler i els seus propagandistes van difondre també flagrants falsedats sobre Polònia: que no existia realment com a estat i també que era l'agressor que havia desencadenat la Segona Guerra Mundial.

Les grans mentides de Trump són gairebé massa nombroses per explicar-les. Potser la més versàtil és que la seva política se centra en frenar el comerç il·lícit de fentanil. A principis del seu segon mandat, Trump va afirmar que el Canadà havia atacat primer els EUA al permetre que el fentanil fluís lliurement a través de la frontera. Però no s'havia de convertir en el 51è estat dels EUA?

Aquest retret era un pretext per imposar aranzels a les exportacions canadenques. Però quan Trump fica al mateix sac el Canadà i Mèxic i afirma que el fentanil "entra a dojo" per les fronteres amb tots dos països, està mentint. El 2024, només al voltant del 0,2% del fentanil confiscat per les autoritats frontereres nord-americanes procedia del Canadà, país que ni tan sols s'esmentava a l'Avaluació Nacional de l'Amenaça de les Drogues del 2024 de l'Administració de Control de Drogues dels Estats Units.

Però els últims mesos l'administració Trump ha construït una fantasia geopolítica encara més sinistra: els atacs militars a petites embarcacions en aigües internacionals són necessaris per dissuadir el contraban de drogues. Aquests atacs, que molts experts consideren obertament il·legals, s'han concentrat sobretot davant de les costes de Veneçuela i han matat almenys una seixantena de persones. Hi ha un ampli reconeixement del fet que els atacs no aturaran el flux de fentanil cap als Estats Units, però Trump ha dit que el seu govern seguirà "matant la gent que està introduint drogues al nostre país".

L'execució extrajudicial de presumptes contrabandistes de narcòtics té menys a veure amb el narcotràfic i més amb la projecció de poder –i potser fins i tot amb un canvi de règim–. Tot i que els vídeos dels atacs s'han convertit en pinso per a les xarxes socials, no hi ha cap prova que els objectius fossin narcotraficants. (De fet, el vicepresident J.D. Vance va fer broma al setembre sobre l'assassinat de pescadors innocents dient que ell "no aniria a pescar ara mateix en aquesta zona del món".)

A més, segons s'ha informat, l'administració Trump hauria autoritzat una acció encoberta de la CIA a Veneçuela i hauria desplegat el portaavions més avançat al mar Carib. Aquesta exhibició de poder militar pretén servir d'espectacle polític. El perill és que podria escalar fins a convertir-se en un conflicte impossible de guanyar i de durada indefinida.

La tragèdia és que la crisi dels opiacis ha estat un element essencial de l'experiència dels Estats Units durant l'últim quart de segle. Els Estats Units tenen la taxa més alta del món de morts per opiacis, a causa, en gran part, del sistema d'"atenció sanitària" amb ànim de lucre que orienta les persones cap a la medicació contra el dolor, però que no incentiva les cures intensives i de llarga durada que calen per tractar l'addicció.

La crisi va començar a causa de l'enfocament lucratiu de Purdue Pharma, l'empresa farmacèutica nord-americana que va desenvolupar i va comercialitzar agressivament el popular analgèsic opiaci OxyContin. Tot i que OxyContin va ser el responsable de l'augment inicial de morts per sobredosi, quan molts consumidors ja no van poder obtenir més receptes del producte més venut de Purdue Pharma es van passar a l'heroïna i després al fentanil, que és unes 50 vegades més potent que l'heroïna.

Els nord-americans que viuen als epicentres de la crisi d'addicció tendeixen a votar els republicans; sense el seu suport, Trump no hauria estat escollit mai. Trump i Vance estan en sintonia amb l'epidèmia d'opiacis, en el sentit que veuen aquesta font de misèria com un recurs polític que es pot dirigir contra l'enemic que convingui, ja sigui un aliat com el primer ministre canadenc, Mark Carney, o un adversari com el president veneçolà, Nicolás Maduro.

A les seves memòries del 2016, Hillbilly Elegy, Vance relata que la seva mare, una infermera amb fàcil accés a medicaments amb recepta, era addicta als fàrmacs. Però els seus missatges polítics sobre immigració i seguretat han donat lloc a una història diferent, en què Vance culpa altres països –"el verí que arriba a través de la nostra frontera"– de les seves tribulacions. D'això se'n dedueix que els nord-americans han de veure les seves addiccions com un atac des de l'exterior.

És important comprendre la psicologia de què s'aprofiten Trump i Vance. Els addictes tendeixen a culpar altres persones de la seva condició. L'auge de l'extrema dreta en la política nord-americana ha elevat aquesta mentalitat a escala nacional. La creença que el responsable dels problemes del país ha de ser un tercer ha arribat a informar la política exterior, amb l'administració Trump engiponant històries cada cop més absurdes, com ara que cada atac a un vaixell veneçolà salva 25.000 vides nord-americanes.

Les mentides funcionen perquè desplacen la culpa. Responsabilitzar altres països de la crisi dels opiacis és una forma atractiva d'externalització moral per als nord-americans. Però una ficció a una escala tan gran necessita que es construeixi tota una realitat alternativa al seu voltant. Trump i la seva administració estan entrenant la premsa i el públic nord-americà per associar els atacs a vaixells amb el fet d'aturar el flux de fentanil i altres drogues, en un exemple perfecte de les falsedats que els imperialistes expliquen abans de llançar guerres preventives condemnades al fracàs.

Les guerres comencen amb paraules, i això vol dir que cal prendre's seriosament les paraules abans que esclati el conflicte. Només denunciant els grans mentiders i dient petites veritats podem tenir alguna esperança de frenar aquesta presidència cada cop més agressiva de Trump.

Copyright Project Syndicate