Merz i l'Europa alemanya
Alemanya també s’ha sumat a l’Europa de les coalicions fràgils. Friedrich Merz ha arribat ferit a la cancelleria. El cristianodemòcrata, etern aspirant a succeir Angela Merkel, volia fer de la seva arribada al poder una demostració de força del retorn alemany al lideratge europeu, però hi aterra convertit en el símbol més evident de la feblesa de la coalició que lidera entre la CDU-CSU i una socialdemocràcia en davallada. Amb un Bundestag fragmentat i amb l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya convertida en la primera força de l’oposició, Merz es va estrenar amb una revolta parlamentària inèdita que apunta a una Alemanya imprevisible. La primera potència de la UE, en plena crisi existencial, i amb urgències polítiques, econòmiques i de seguretat pendents, veu com la lògica del consens que fins ara havia convertit Alemanya en un dels pilars de l’estabilitat europea també s’ha posat en qüestió.
L’excepcionalitat alemanya és avui terrenal. Fa temps que ha deixat de ser el poder hegemònic en una UE amb una extrema dreta enfortida i influent, està dividida sobre la conveniència i la capacitat de renunciar a l’entesa amb Washington, hi creix la tensió interna sobre Ucraïna o sobre Israel, així com sobre l’accelerada construcció d’una defensa europea. L’Alemanya de Merz comença a assemblar-se a la França de Macron, on un partit d'extrema dreta, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, s'ha convertit en la primera força política del país i el Parlament està dividit en tres blocs antagònics formats per faccions rivals. L’eix franco-alemany representa el cor de la Unió Europea del passat sota el pes de la realitat política de les noves majories que estan transformant una UE que no només està redefinint polítiques i aliances sinó, fins i tot, la seva pròpia identitat com a poder supranacional.
En aquest context, les promeses de lideratge europeu de Merz van de bracet d’un replegament migratori. La primera conseqüència d’aquesta nova aritmètica política i dels debats d’unes eleccions dominades per la qüestió de la immigració ha estat l’ordre que els immigrants siguin expulsats immediatament a la frontera, amb excepcions per a nens, dones embarassades i altres grups vulnerables, i de reforçar el control policial a les entrades al país. La mesura es va anunciar, precisament, en plena visita del canceller a París i Varsòvia per reactivar l’anomenada aliança del triangle de Weimar. En una roda de premsa conjunta, el primer ministre polonès, Donald Tusk, va advertir “sense voler espatllar el bon ambient” que no estava disposat a fer veure “que tot està bé” davant una mesura d’enduriment fronterer que pot tornar a provocar tensions entre Alemanya i els seus veïns.
L’episodi anticipa un mandat complicat per a un Merz que haurà de fer equilibris entre el seu discurs de “més Europa” i les polítiques de replegament que intenten ocupar el terreny polític de l’extrema dreta. Aviat veurem quins són els límits de les promeses de lideratge formulades per un Merz victoriós, ara que és conscient de la seva fragilitat política interna a Alemanya.
A l’hora de la veritat, en aquesta Unió Europea la fortalesa i la capacitat d’influència de Merz pot dependre molt més del poder pràcticament absolut (amb alguna excepció, com la presidència del Consell, en mans del socialista portuguès António Costa) que el Partit Popular Europeu ostenta en aquests moments a les institucions comunitàries que no pas de la solidesa del seu propi govern.
La nit de la victòria electoral, el 23 de febrer passat, Merz assegurava que la seva “prioritat absoluta” seria “reforçar Europa al més aviat possible”. Però, més enllà de les paraules, l’agenda de Merz sembla destinada a reactivar, sobretot, la Unió que Alemanya necessita per poder rellançar la seva malmesa economia i competitivitat. Avui és Berlín qui renuncia a la defensa de l'ortodòxia fiscal i demana una revisió de les regles del Pacte d'Estabilitat i Creixement, que van ser reformades fa menys d’un any. La paradoxa és que Alemanya, Finlàndia i Dinamarca han decidit ara que el deute i el dèficit són menys urgents que posar en condicions la defensa europea, mentre que França, Itàlia i Espanya es troben al mateix camp que els Països Baixos, exercint de neofrugals i resistint-se a l’endeutament. En aquesta Alemanya imprevisible, Merz va aconseguir, fins i tot abans d’arribar al poder, que el Parlament sortint li aprovés una reforma constitucional dissenyada per desbloquejar la capacitat d’endeutament públic per rearmar el país.
Però, més enllà de l'alineació geopolítica de Merz amb Macron a Ucraïna i del discurs compartit de l’ambició geoestratègica per Europa, la visió del nou canceller per a la UE encara està per veure. La de Merz no serà una Europa alemanya, com ho va ser amb Merkel durant els anys de daltabaix financer, però el nou canceller busca i necessita una Europa al servei d’una Alemanya en crisi.