Més de mig segle de guerra cultural

Recorden les imatges del Maig Francès? París, 1968. La Sorbona envoltada de barricades. I damunt seu, centenars de nois. Hi ha res que els cridi l'atenció? Per mi el més curiós és l'homogeneïtat: vestits, corbates, gavardines; totes les cares blanques. Aquells estudiants protestaven contra l'autoritarisme i, paradoxalment, contra la uniformitat que ells mateixos reflectien.

El món de la postguerra va començar a canviar el 1968. Té la seva gràcia que més de mig segle després els nostàlgics d'aquell vell món es cobrin la revenja: les guerres culturals poden ser molt llargues.

Hi deu haver molts lectors que no van conèixer aquells temps. Val la pena continuar mirant fotos. Les del moviment pels drets civils als Estats Units, per exemple. (Un aclariment: allò de “drets civils” era un eufemisme, perquè el que s'exigia era la igualtat davant la llei de blancs i negres.) Martin Luther King i els seus seguidors anaven a manifestar-se impecablement vestits, com si anessin a missa.

Era, insisteixo, un món uniformat. També es veien moltes corbates a les manifestacions contra la Guerra del Vietnam. I també a la Primavera de Praga, quan els joves txecs, de manera simultània als francesos i els nord-americans, van qüestionar l'opressiva jerarquia; soviètica, en aquest cas.

El moviment hippie, que va cristal·litzar durant l'Estiu de l'Amor (1967) a San Francisco, va ser, potser de manera casual, on millor es va captar que el que estava començant era una guerra cultural. Els hippies esgrimien la “contracultura” per vestir-se o desvestir-se com els donés la gana, per preconitzar la llibertat sexual o per consumir drogues. El feminisme, el pacifisme i l'ecologisme van irrompre en el vell ordre. I va semblar que el destruïen.

Avui sabem que no va ser així. I sabem que la revolució neoliberal, la primera victòria de la qual va arribar amb el cop d'estat d'Augusto Pinochet a Xile (1973), no va ser simplement un episodi de la Guerra Freda que lliuraven per tot el planeta Washington i Moscou, ni va ser simplement una reacció davant de la crisi del sistema socialdemòcrata postbèl·lic (els efectes del doble xoc petrolier, 1973 i 1979, van trigar a fer-se sentir): va ser una primera urpada dels partidaris del vell ordre, és a dir, dels que consideraven que sense jerarquies ni uniformitat la societat es dissol.

Segons com es miri, el neoliberalisme és en essència un fenomen cultural. Per a què serveixen el desmantellament del que és públic i el capitalisme salvatge? Per restablir l'ordre jeràrquic: rics i pobres, rendistes i aturats, amos i serfs. La jerarquia va aparellada a la uniformitat. El rebuig a la societat multicultural i multiracial implica que s'enyoren aquells temps en què la civilització s'identificava amb la pell blanca i la religió cristiana.

Les persones més joves potser suposen que després de la terrible derrota d'Alemanya el 1945, amb partició inclosa, els nazis es van esfumar. No va ser així. Els antics nazis van seguir incrustats a la nova administració de la República Federal, i només a partir del 1968 els joves van començar a preguntar què havien fet els seus pares durant el Reich hitlerià. Va ser llavors quan Alemanya va repudiar de debò el seu espantós passat recent.

A França, Maurice Papon, capitost del règim filonazi de Vichy i responsable directe de la deportació de centenars de jueus als camps d'extermini, va continuar sent prefecte i després ministre fins al 1981. La seva condemna per crims de guerra es va fer esperar fins al 1998. No cal parlar d'Espanya, on els aliats i imitadors del nazisme, començant per Francisco Franco, van manar fins al 1975.

El 1968 va canviar la història. Per millorar. I en algunes coses, per empitjorar. No seria estrany que molts mestres i professors enyoressin el temps en què, per la via civil o per la penal, la disciplina imperava a les aules i es respectava la jerarquia del docent. No seria estrany que molts ciutadans es reconeguessin en aquell temps d'uniformitat racial, costums ancestrals i urbanitat pública.

La nova dreta rampant prescindeix de l'ecologia (acabaran fent negoci amb els desastres del canvi climàtic), avorreix el feminisme (el dret a l'avortament es posa en qüestió) i es riu del pacifisme mentre aplaudeix la guerra. La seva idea consisteix a viatjar enrere en el temps, fins al 1967, o abans.