Més perillós que desconcertant
BarcelonaDiuen que Nabokov deia als seus estudiants el següent: "No infleu d’eloqüència la ignorància". Com és evident, Trump no hauria anat a classe. Mai un president dels Estats Units havia provocat tanta estupefacció als mercats, als socis, als enemics i al seu propi electorat. Les seves declaracions contradictòries provoquen moviments erràtics a les borses i van acabant la paciència dels socis tradicionals, als quals va insultant de manera frívola i pueril. Als insults als socis que no es deixen arrossegar a una guerra per a la qual ningú no els va consultar se sumen les amenaces de pinxo de barri com les d’enviar la civilització persa a l’edat de pedra, exactament d’allà on sembla que arribi mentalment el president de la gran superpotència. Tampoc s’ha estalviat l’amenaça de sortir de l’OTAN, tot i que la decisió depèn teòricament del Congrés dels EUA.
Trump sembla estar buscant una sortida a la guerra compatible amb la seva immensa arrogància i amb el seu caràcter iracund, i les cancelleries europees i els analistes preguem perquè la trobi abans no sigui massa tard i cometi errors irreversibles com desplegar tropes a l’Iran.
Mentrestant, la situació es fa cada dia més complexa de descabdellar, sobretot si l’Iran captura militars nord-americans.
Els cessaments recents en el si del govern nord-americà –tant al capdavant del departament de Justícia com en l’estructura de comandament militar– no poden ser llegits com simples ajustos administratius. Formen part d’un moviment més profund que apunta a una redefinició de la relació entre el poder executiu i les institucions que, en teoria, haurien de limitar-lo. Els relleus no responen tant a errors de gestió com a una insuficient alineació amb la voluntat del líder. La destitució de la fiscal general s’inscriu així en una lògica de disciplina interna, en què la fidelitat esdevé el criteri determinant. El mateix s’aplica als comandaments militars: el que es busca no és només eficàcia operativa, sinó consonància ideològica i disponibilitat a executar una agenda política concreta. En aquest marc, paraules com purga o represàlia no són exageracions retòriques, sinó intents de descriure un canvi qualitatiu en la manera d’exercir el poder de Trump.
Les conseqüències institucionals són l’erosió progressiva de normes que durant dècades han estructurat el funcionament no només de la diplomàcia sinó de l’estat. El departament de Justícia, tradicionalment protegit per una certa autonomia, corre el risc de convertir-se en una extensió de l’executiu. No es tracta només de qui ocupa el càrrec, sinó de la transformació de la funció mateixa: de garant imparcial de la legalitat a instrument potencial en disputes polítiques. De manera similar, l’exèrcit, que ha operat sota una estricta cultura de neutralitat tècnica, es veu sotmès a pressions que poden alterar aquest equilibri. El perill aquí és la degradació gradual, gairebé imperceptible, de les normes que sostenen la confiança institucional.
Finalment, són decisions de concentració de poder. Els cessaments no són episodis aïllats sinó passos coherents en un procés de captura institucional. El control del sistema judicial i de l’aparell coercitiu de l’estat –justícia i forces armades– constitueix un element central en qualsevol projecte de centralització del poder. El que es posa en joc no és només l’equilibri entre branques del govern, sinó la naturalesa mateixa del sistema polític: si continua basant-se en contrapesos efectius o si evoluciona cap a una estructura personalista i en aquest cas gairebé capriciosa.
Els cessaments no són neutres. Indiquen un desplaçament en els criteris que regeixen les institucions: de la competència i la independència cap a la lleialtat i l’alineament. Aquest canvi, si es consolida, no només altera el funcionament intern de l’estat, sinó també la percepció de la seva legitimitat.
El futur de la democràcia dels EUA
En última instància, la qüestió no és si un govern té dret a nomenar o destituir càrrecs, sinó fins a quin punt aquestes decisions transformen les regles del joc. És aquí on aquests episodis adquireixen una dimensió que va més enllà de l’actualitat immediata i s’inscriuen en un debat més ampli sobre el futur democràtic dels EUA.
Estem davant de l’absurd més absolut, o d’un pensament estructurat?
Bàsicament, un pensament reaccionari basat en la laminació de la democràcia. El més greu és que Trump n’és l’element més aparatós, però no l’únic, i també ho veiem a la Unió Europea.
Hongria, Polònia i Itàlia han vist com nacionalpopulistes de dreta arriben al poder amb el fons de necessitats socioeconòmiques i desafiaments polítics. El malestar social a Polònia i Hongria contra les elits oposades a un poble que pateix posa en risc la democràcia liberal. Revalorització de la història del país, mobilització social, retòrica antiimmigració que xoca amb la realitat econòmica. Es produeix un atac metòdic a l’estat de dret. Primer la justícia, s’intimida l’oposició, els periodistes i la universitat i es desprestigia el coneixement científic. L’evolució dependrà de la capacitat de resistència democràtica i del grau d’intromissió desestabilitzadora de Rússia.