El meu mestre estimat, que veia el futur

En un racó de món, la biblioteca del meu poble natal, Santa Eulàlia de Ronçana, s’hi fa un homenatge a un professor. Jo hi participo, des de l’ordinador, perquè em va donar literatura catalana a l’Institut La Vall del Tenes, a BUP. Es deia Joan Ruiz i Calonja. Fa deu anys que va morir.

Tot i que a les classes m’agradava moltíssim fer anàlisis de poemes, comptar síl·labes, trobar sinècdoques i significats ocults en el Tirant, tot i que jo vaig ser la nena que sí que va adorar llegir Solitud, tenia “catorze-quinze anys” (per citar el Miquel Obiols) i, per tant, l’estupidesa m’amarava. A mi i als altres trenta galifardeus. Aquest mestre mític va decidir ensenyar-nos literatura al revés. Començant pels contemporanis i acabant pels medievals. Va ser meravellós. Però ens va passar una enquesta per preguntar què en pensàvem i jo, com tots, vaig escriure: “Malament”. Ens va ensenyar els trucs literaris de la descripció. Va proposar que el descrivíssim a ell. Jo vaig fer un sonet sagnant que començava així (ho recordo): “Té el cos prim, esquelètic, retorçat, esquifit...” Em va posar un nou setanta-cinc amb una nota: “Finíssim treball, si no fos perquè el segon vers té una síl·laba de més”.

Si ara pogués seure, una sola hora, en una d’aquelles classes, com xalaria. Però potser dic això, avui, perquè ahir, amb la meva estupidesa adolescent, hi vaig ser. El que penso d’aquell mestre, que és el que valoro dels mestres, és que sabia veure el futur. N’he conegut d’altres, així. Darrere d’aquelles cares de fàstic hi sabia veure els adults que seríem, més enllà de pares malcarats, ensucrats, exigents, ofesos, amoïnats, protectors, deixats... Aquell mestre ja ens veia de grans i ja no érem cruels, apàtics i burletes, contestons. Imaginar que aquell alumne insuportable serà, un dia, un adult digne que farà coses boniques és un gran exercici de respecte. Ell deia: “Plantareu verdures, fareu teatre, fareu taules i cadires, despatxareu, escriureu llibres...” El primer dia de classe ens va llegir el poema Sàpigues, company, de Pere Quart, davant la nostra perfecta indiferència.