Microfranquismes banals de cada dia

Feijóo, l'home que xiuxiuejava als bascos i als catalans, va felicitar el president de la Ciutat Autònoma de Melilla, el molt caciquil Juan José Imbroda, amb la frase “No sé què et dona la teva dona, però cada dia estàs millor”, que va ser, naturalment, càlidament aplaudida per la concurrència. És ben segur que a Imbroda li devia semblar un compliment bonic, i possiblement a la seva dona també li ho semblés, si comparteix la manera de veure el món del seu marit i dels seus companys de partit. Són els que parlen d'“ideologia de gènere”, de “feminazis” i de falses denúncies per agressió o violació, a la vegada que lamenten que “ja no es pot dir res” i que “hauran d'omplir una instància” per tenir relacions sexuals, per culpa de la “dictadura de gènere” que veuen arreu.

Unes hores abans, un senador murcià del PP, de nom Francisco Bernabé, celebrava una enquesta favorable al seu partit amb una piulada que citava la lletra de l'himne de Falange, el Cara al sol: “Empieza a amanecer en España”, tuitava el senador. Unes hores més tard, la presidenta de les Balears, Marga Prohens, del PP, feia propaganda a les xarxes d'una entrevista que feien a un historiador d'extrema dreta en un digital d'extrema dreta. Segons Prohens, les distorsionades historietes que explica el seu nou historiador de capçalera en un llibre demostren “la necessitat de reconèixer totes les víctimes”. El seu govern es disposa a organitzar un homenatge a les víctimes dels bombardejos republicans damunt l'illa, com els ha exigit Vox. Són els mateixos que es queixen que s'estigui parlant massa de la Guerra Civil i de Franco, que lamenten “que es reobrin ferides” i que denuncien constantment l'existència d'un relat “ideològic i tendenciós” sobre la Guerra Civil per part de les esquerres. Més clar i directe, un alcalde de la província de Jaén, un personatge anomenat Francisco García, de Vox, obsequia desacomplexadament els clients de la seva gestoria amb un calendari dedicat al dictador Franco. Segons l'alcalde i gestor, els que ho critiquen viuen frustrats perquè “no assumeixen que van perdre la guerra”. Són els mateixos que tot sovint es declaren defensors de la llibertat i víctimes de malvades i retorçudes persecucions ideològiques.

Totes aquestes declaracions són del mateix dia (dilluns, 10 de novembre del 2025) i totes han estat fetes per persones públiques de la dreta espanyola. Totes, també, o bé enalteixen el franquisme o bé exhalen un tuf inconfusible de franquisme fred i ranci. Podríem dir-ne microfranquismes: no són grans discursos, sinó petites aportacions verbals que cerquen el blanqueig i la normalització de les idees franquistes en el discurs públic. Com que cada dia hi ha un degoteig semblant (o més abundant) d'aquest tipus de declaracions, han acabat convertint-se en un fet ambiental, quasi banal, al qual molts no donen importància, o que fins i tot celebren amb rialles i gestos de complicitat. De fons hi ha la lluita política salvatge de cada dia, a la qual s'ha afegit la successió de Mazón al País Valencià.