Micromasclismes de cada dia

1. Si avui som dilluns 9 de març vol dir que falta un any perquè torni a ser el Dia internacional de les Dones. Em pregunto com hi arribarem, al 2027, si a escala local o global es continuen fent tantes passes enrere i a tantíssima velocitat. La igualtat –si és igualtat, ha de ser sense matisos ni notes a peu de pàgina– encara quedava lluny i, de cop i volta, la regressió és més que una amenaça palpable. És una constatació fefaent, agra i diària que les fites aconseguides estan en perill. L’onada d’extrema dreta que assota el món i el fonamentalisme habitual en religions ancorades fa molts segles malden per tornar a sotmetre la dona fins a uns límits que semblaven superats. La irrellevància, la dependència, la complementarietat convertida en inferioritat, la boca petita i l’opina però no gaire són les noves condemnes socials. És allò que tan sàviament deia Katherine Graham, l’editora del Washington Post, quan el seu marit la feia sentir a totes hores com si fos la cua d’un estel. El nucli del cometa que brillava, esclar, era ell. Sempre ell i només ell.

2. En una de les manifestacions d’ahir a Barcelona, la diputada Jéssica Albiach demanava, davant dels periodistes, que l’extrema dreta deixi de fer servir el feminisme i els drets de les dones com a pretext per iniciar guerres. Té raó. En la darrera setmana hem sentit com s’utilitzava el discurs sobre l’alliberament de les dones iranianes com un dels arguments per justificar la guerra a l’Orient Mitjà. No cal anar tan lluny. A l’estat espanyol, el feminisme i el que la dreta anomena “falsos privilegis” de les dones per culpa de les polítiques d’igualtat, han servit a Vox i companyia per créixer i per difondre els seus postulats. Fa plorar que l’antifeminisme doni vots, com també en dona el discurs contra la immigració o la catalanofòbia sense embuts. Tot és prou trist, massa perillós i de conseqüències devastadores. Qui, amb dos dits de cultura i un de sentit comú, pot pensar que la meitat de la població mundial és superior i té més drets que l’altra?

3. Aquesta mateixa setmana, Óscar López, el ministre per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, ha advertit que “ve una onada masclista brutal als instituts”. Ja ha fet tard, en el seu vaticini. Aquesta onada ja ens està passant per sobre com demostrava el dossier d’aquest diumenge de l’ARA. L’algoritme també discrimina. Les xarxes, els buscadors i les aplicacions donen informació basades en dades esbiaixades, en què les dones –desprotegides– no surten ben parades. Els sistemes d’intel·ligència artificial reprodueixen i amplifiquen els estereotips de gènere. I tot suma. Més ben dit, tot resta mentre la masclosfera fa negoci. El ministre alerta que “avui, el front de batalla és digital” per la gran quantitat d’hores que els adolescents naveguen per les xarxes socials. I moltes d’aquestes plataformes, per no dir totes, premien els continguts misògins, masclistes o humiliants per a les dones. Posem que Pedro Sánchez se’n surt a l’hora de prohibir les xarxes a menors de 16 anys. D’acord. I, després, dels 16 fins als 102 anys que fem amb els micromasclismes nostres de cada dia?

4. El paternalisme, el mansplaining, una desautorització, un acudit, una floreta, el comentari d’un pentinat sovint no es perceben com a masclistes perquè no hi ha mala intenció, perquè són subtils i perquè –aquest és el moll de l’os– estan molt normalitzats culturalment. Per això se’ls anomena micromasclismes, perquè semblen innocus però no ho són. I que aixequi el dit el lector de l’ARA que no hagi estat mai, en els últims temps, amb un grup d’homes en què algú ha fet una broma masclista i algú altre ha dit: “Aprofitem ara que elles no ens senten”. I gairebé sempre tots riem la gràcia d’una manera còmplice sense que ningú de nosaltres digui: “Ei, tu, has estat molt desafortunat”. Sí o no?