Com millorar els resultats educatius: el cas d'Anglaterra

Nick Gibb, el polític anglès que més ha reflexionat sobre educació, ha escrit un dels llibres pedagògicament més estimulants del que portem de segle, Reforming lessons, que porta aquest subtítol: “Per què les escoles angleses han millorat des del 2010 i com s'ha aconseguit”. Gibb va ser ministre d'Educació a l'ombra el 2005, i ministre d'Educació del 2010 al 2012, del 2014 al setembre del 2021 i novament entre l'octubre del 2022 i el novembre del 2023.

Si Anglaterra ha esdevingut avui un referent pedagògic ineludible, en aquest llibre s'explica per què. Però s’hi troba també una mena de manual per al polític que tingui la pretensió de reformar l'educació. He d'advertir que Reforming lessons és totalment desaconsellable per als qui es preguntin de què et serveixen les matemàtiques si tens problemes emocionals, mentre que és imprescindible per als que creiem que, siguin quins siguin els teus problemes emocionals, en una bona alfabetització en llengua i matemàtiques hi tens més a guanyar que a perdre.

Gibb es va proposar de millorar els resultats educatius mitjançant un canvi de mentalitat en el conjunt del sistema (amb l'excepció de les facultats de pedagogia, que són, com deien els escolàstics de Déu, causa sui) que volia desmantellar l'agenda antiintel·lectualista paraula per paraula. Per això es va fer amb una sòlida base conceptual, assumint les tesis d'alguns dels psicopedagogs imprescindibles de les últimes dècades, com E. D. Hirsch (The schools we need), Daniel Willingham (Per què als nens no els agrada anar a l'escola?), Daisy Christodoulou (Seven myths about education), John Hattie (Visible learning), Doug Lemov (Teach like a champion) i, òbviament, Robert Peal (codirector de l'escola pública d'alt rendiment West London Free School, a Hammersmith, i autor del gran Progressively worse).

A partir d'aquí es va plantejar els objectius següents:

1. Tolerància zero amb el mal comportament i amb les altes expectatives escolars.

2. Èmfasi especial en el domini de la lectoescriptura: no és una part de l'educació del nen, sinó la seva base.

3. Un currículum fort, perquè és impossible adquirir pensament crític sense una àmplia base de coneixements prèvia.

4. Escepticisme cap als resultats efectius d’expressions com ara “aprendre a aprendre”, “l'alumne al centre”, “treball per projectes”, etc.

5. Primer els coneixements; després, les competències. No hi ha competències generals.

6. Posar fi a la inflació de notes.

7. El professor, al centre. “Només hi ha un mitjà de millorar el reclutament i la retenció dels professors: millorar la qualitat de les nostres escoles”.

8. Fomentar la instrucció directa, la lliçó ben planificada.

9. Connexió amb el sentit comú de les famílies, que entenen que les dues tasques principals de l'escola són ensenyar i aprendre.

10. Reducció dràstica de la burocràcia escolar.

11. Autonomia als centres i avaluacions externes.

“El reclutament de docents em va fer perdre la son durant la meva gestió”, reconeix Gibb (pàg. 213). Però tot sembla indicar que no ho va convertir en la màxima prioritat. Avui, l'escassetat de docents és el problema més gran que afronta el sistema educatiu anglès. Però no només l'anglès. L'últim informe PISA assenyala que “la manca de personal docent ha estat identificada com la barrera més comuna per a l'ensenyament, tant a Anglaterra com a la resta de l'OCDE”. El principal problema que impulsa els mestres a abandonar la professió és la càrrega de treball.

Com que en educació qualsevol nou ministre arriba amb més voluntat de fundador que de continuador, en accedir al govern els laboristes van posar immediatament en marxa una revisió integral del currículum. No obstant això, semblen decidits a conservar el que és central de la reforma conservadora, pel pànic que els resultats baixin.

Mentre que el sistema educatiu d'Anglaterra millorava, el d'Escòcia s'enfonsava en la mediocritat. El 2004 el govern escocès va començar a dissenyar el conegut com a Curriculum for Excellence. Un veritable monument a la pedagogia progressista farcit de les més nobles intencions i excelses formulacions. Per a la secretària d'Educació escocesa era el projecte més ambiciós en dècades de transformació de l'educació del país. El 2021 comptava, no cal dir-ho, amb les benediccions de Schleicher, el factòtum de PISA. El 2023, però, Schleicher es va veure obligat a reconèixer, com va fer respecte a Finlàndia, que havia estat excessivament optimista.

Per cert, a favor dels docents catalans en vaga.