Travesso la Gran Via de Barcelona enmig de la riuada de mestres. Una docent em pregunta si ha quedat clar que no han sortit al carrer només per una qüestió de salaris. Crec que sí, que ja fa temps que ha quedat clar (i més des d’aquesta setmana de mobilització per tot el país) que no poden més, que els falten mans i recursos, que pateixen una suma de malestars, també l’econòmic, igual com passa amb els metges, amb qui, per cert, ja fa anys que comparteixen que estan tips de burocràcia sense que res canviï.
No es tracta de regalar-los les orelles: precisament perquè la diversitat i les necessitats dels alumnes s’han multiplicat, el nivell d’exigència acadèmica per als futurs mestres hauria de ser més alt que no pas el que fins ara els ha permès arribar a la docència. Encara més tenint en compte la transcendència de l’ensenyament en el futur de qualsevol societat.
L’excel·lència d’un país està feta de l’autoexigència de la seva gent, però és gairebé impossible d’arribar-hi sense poder polític. I en aquest sentit, aquesta setmana hem viscut un cas humiliant: el Parlament no pot exigir que els seus xofers acreditin un nivell intermedi de català, sinó com a màxim el nivell elemental, d’acord amb la resposta de la justícia a una demanda d’aquest grup de pressió nacionalista espanyol irònicament autodenominat Convivencia Cívica Catalana. El català està afectat, també, per una inferioritat jurídica que l’està condemnant. Amb aquest nivell de protecció, si el no-Govern hi dedica molts més recursos i els partits molt més interès, els haurem de demanar que siguin ells els que vagin a l’escola a explicar als alumnes per què han d’aprendre la nostra llengua.
