Miquel Barceló i Toni Catany
És una magnífica notícia que el pintor Miquel Barceló vulgui crear una fundació que dugui el seu nom a Felanitx, el poble on va néixer ara fa cinquanta-set anys. La idea que Barceló té entre cella i cella és esplèndida: es tractaria d’un espai que reuniria la seva obra disponible, i que a més acolliria obres d’altres artistes de primer nivell internacional. No cal dir el benefici que un espai com aquest podria suposar per a Felanitx i per a Mallorca.
Ara bé, al costat dels aplaudiments que mereix una iniciativa com aquesta, s’han de computar també els recels que desperta. I no per culpa de l’artista, sinó dels interlocutors institucionals i polítics amb els quals s’haurà d’entendre. És molt recent el cas de Toni Catany, un altre artista mallorquí amb una forta projecció internacional, que es va morir, el 14 d’octubre del 2013, sense veure realitzat el seu somni de posar en funcionament una fundació i centre internacional de fotografia que dugués el seu nom a la seva vila natal de Llucmajor.
La causa de la interrupció del projecte de Toni Catany no va ser la mort inesperada de l’artista, sinó la inoperància i la mala fe dels polítics que l’havien de fer possible. Hi havia quatre milions d’euros disposats per Brussel·les per tirar endavant la Fundació i Centre de Fotografia Toni Catany, que també havia de reunir l’obra del titular i servir de pretext per dur a Mallorca (concretament, a Llucmajor) exposicions d’altres fotògrafs de prestigi mundial, que sens dubte haurien atret cap a l’illa un turisme ben diferent del que es dedica a emborratxar-se a s’Arenal i a Magaluf. El problema va ser que tan aviat com van arribar a mans del Govern Balear i/o del Consell de Mallorca, aquests quatre milions d’euros (finalistes) es van volatilitzar sense deixar rastre.
Els paral·lelismes són tristament fàcils: Toni Catany era un artista mallorquí de renom universal; Miquel Barceló també ho és. Toni Catany podia haver donat o venut la seva obra a centres referencials de l’art contemporani com el MNAC, el Reina Sofia, el Georges Pompidou o el MoMA (sa moma, segons l’actual consellera balear de Cultura) però es va estimar més dipositar el seu llegat al poble que el va veure néixer. Miquel Barceló ha pres la mateixa decisió, i això els honora a tots dos. Toni Catany es va preocupar de buscar una seu física al seu projecte (la pròpia casa familiar, afegida a la casa contigua del mossèn i fotògraf Tomàs Montserrat); Miquel Barceló també ho ha fet (un antic celler felanitxer que, ben reformat, reuneix les condicions necessàries). Toni Catany va aconseguir quatre milions d’euros per tirar endavant la seva idea; sembla que Miquel Barceló també compta amb la mateixa xifra.
Ara només hem d’esperar dues coses: la primera, que allà on a Catany se li va prendre el pèl i se li va faltar al respecte, Barceló tingui més bona sort. I la segona, que la bona ventura que mereix el projecte de Barceló revifi l’interès pel projecte de Catany. Ells s’ho mereixen, i els mallorquins també.
