Miquel Roca, el retrat robot de la Transició
El fet que el rei d'Espanya s'encomani a Miquel Roca i Junyent (Bordeus, 1940) és una decisió raonada, que després de tants disbarats consecutius potser arriba un pèl tard. Qui sap si és aquest el cant del cigne d'un monarca que, havent perdut fa temps la carta de navegar, ha decidit acomiadar-se de l'escena pública amb un acte final de dignitat, com a estadista i -sobretot- com a pare de família. Perquè Miquel Roca és, per a qui el té al costat, una etiqueta de prestigi, heus aquí una de les seves gràcies (l'altra, evidentment, és la seva solvència com a advocat): allà on va, Roca ho cobreix tot d'un elegant vernís d'ordre i pulcritud democràtica. Si el cognom Borbó últimament tendeix a empastifar, el cognom Roca és un detergent de provada eficàcia.
Roca és un símbol de la transició democràtica espanyola, de tot el que aquell procés va tenir de bo i de perdurable. El recordem amb la seva mirada astuta, el sentim parlar amb aquella finezza i aquella ironia que exasperava els rivals i que, de cara al que en Cristian Segura anomena l' upper Diagonal , filtrava i amorosia el discurs pujolista.
Durant vint anys, Roca va convertir CDC en una potent maquinària política; va fer de CiU l'àrbitre de la política espanyola; va ser responsable d'una Constitució i un estat autonòmic que, si avui dia ens emprenya, el 1978, amb el cadàver de Franco encara tebi, semblava que obria un camí carregat de possibilitats.
Malgrat aquest balanç, la seva trajectòria política no el va portar on segurament esperava i mereixia. Certament, estava molt més dotat que la majoria dels seus col·legues, però va ser temerari dos cops. El primer, el 1986, encapçalant el monumental fracàs del Partit Reformista, que va deixar ferides incurables i factures impossibles de pagar. El segon, el 1993, quan va intentar forçar la successió de Pujol, fent servir Josep A. Duran i Lleida (que tenia el mateix càrrec que ara a Unió) de boc expiatori. Pujol s'hi va regirar, desarticulant el roquisme gràcies a la feina discreta, entre d'altres, de dos joves cadells anomenats Jordi Pujol Ferrusola i Artur Mas.
Home de semàfors verds
Però si Joan Carles I li ha trucat no és tant pel seu llegat com pel seu perfil, ben travat com el d'un vestit fet a mida. Roca té pedigrí antifranquista (va néixer a l'exili, fill d'un fundador d'UDC), preparació intel·lectual, un lleugeríssim toc progressista, producte dels seus anys al Front Obrer de Catalunya, on va coincidir amb Serra i Maragall; pot presumir de tenir bons amics a tots els llocs importants, reputació a Madrid i a Barcelona, llueix ADN catalanista pero abierto i -sobretot- es fa mereixedor de tots els semàfors verds a què té dret una persona d'ordre en aquest país.
No és un monàrquic de reverència. Però quan el rei li va trucar va sentir que el seu deure era ajudar-lo. No només perquè és el cap d'estat, sinó perquè junts van patir els moments més durs de la Transició, fent el paper que la història els havia reservat. " Miguel -li va dir una vegada el rei- tu y yo, por edad, no podemos ser monárquicos ".