Mirada de gènere al passat artístic
El necessari camí per reexaminar la història de l’art sense uns prejudicis que condemnen mitja humanitat a tenir-hi un paper molt secundari ha marcat a finals de maig una curiosa fita: l’acció liderada per Maria Llopis, professora de la Massana, al Museu Picasso. Per fer-ho didàctic, va estampar missatges en samarretes servint-se de paral·lels tan pop com: Picasso és a Dora Maar com Antonio David és a Rociíto. Més enllà d’un desig de provocar que busca ressò mediàtic, aquesta acció feminista sobre el passat artístic ens obliga a reflexionar sobre una vella qüestió: fins a quin punt la qualitat moral de l’artista ha de pesar quan jutgem el seu art? I ens en planteja una altra: fins a quin punt ha de ser paritari el cànon occidental (la tria d’artistes que ens arriben del passat com a “clàssics”)?
Deixem clar, d’entrada, que no és gens anòmal que facin gran art artistes de moralitat dubtosa. Caravaggio era un homicida; T.S. Eliot, antisemita... La llista és llarga: de Leni Riefenstahl a Woody Allen passant per l’evident i destructiva misogínia de Picasso. I no és estrany: l’excepcional sensibilitat que els fa artistes també fa que siguin més torturats. L’artista manté “una lluita contra el dimoni”, com diria Zweig. Explora territoris verges, foscos, salvatges... I l’hem de seguir equipats amb els nostres propis valors. L’art ens els pot sacsejar però de les conseqüències d’aquest sacseig en som els únics responsables. A l’art només li podem demanar que enriqueixi la nostra experiència humana, que forgi –com deia Joyce– la consciència increada. Dit això, la misogínia de Picasso no és irrellevant per mirar la seva obra. És allà, també. I, en la mesura que hi és, ens fa lluitar contra fantasmes que a ell el van dominar. Però el que farà gran (o petit) el seu art és que d’aquesta lluita en sortim més (o menys) humans. Si una cosa no podem demanar a l’art és que reprodueixi i confirmi els valors morals centrals del seu temps. Si és art, haurà de trepitjar perifèries, països inexplorats: com, si no, pot ampliar la nostra experiència? Si de la moralitat central d’aquest temps en diem correcció política, demanar correcció a l’art és una forma de censura intolerable. Com a crítics d’art podem ser i hem de ser, quan cal, devastadors, però barrejar crítica amb censura no hauria de ser propi d’una societat del segle XXI.
Pel que fa al cànon, jutjar l’art i no l’artista ha de ser la regla d’or, i això també passa per la igualtat de gèneres. ¿Hi ha menys dones al cànon perquè el masclisme no les va deixar ser artistes? Sens dubte. ¿I perquè les que ho van ser, contra tot, són ignorades per un cànon masclista? També. Però seria un disbarat crear, com sigui, un cànon paritari. La discriminació negativa del passat no pot ser revertida per una discriminació positiva feta des del present. Les grans artistes que podien ser i es van perdre, es van perdre, no ens les podem pas inventar. Si jutgem l’artista pel seu art, i no al revés, el gènere ha de ser irrellevant tant si mirem al passat com si mirem al futur. I si és irrellevant, a poc a poc, el cànon s’anirà fent paritari.
Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor.
