El mòbil? I tu què?

En una conversa a l’ARA, a propòsit de la prohibició del mòbil a les escoles, el psicòleg Jaume Funes li deia a la Laura Saula que “els pares han convertit l'aparell en el problema, quan el que haurien de veure és que, des de petit, el seu fill ja té un univers digital”. Ella constatava que “ensenyar a un adolescent sobre l’ús del mòbil no és fàcil”, i ell li replicava que “tenir conflictes amb els adolescents és inevitable” i que “a partir d’aquí, amb ells és necessari fer pactes, tenint en compte que un pacte amb un adolescent dura trenta segons i que haurem de tornar a pactar i, segurament, ens barallarem”.

Per a mi, el temps total de vida que dediquem al mòbil és excessiu. També em semblaria excessiu si dediquéssim aquest temps (tres hores diàries?) a menjar caviar, llegir o fer esport. Entenc que quan jo anava l’escola, els whatsapps clandestins durant la classe avorrida eren a base de notetes que ens enviàvem de sota mà. Jo em passava el dia amorrada al telèfon parlant amb el meu amic David, entre crits de la mare, que repetia: “Penja!”, i jo que feia veure que havia trucat ell. “Però què us heu de dir, si us heu vist fa deu minuts?”, preguntava. Com ara, de diferent forma.

Hi ha una diferència fonamental, però, avui. Els adults que consideren que s’ha de prohibir el mòbil a l’escola no paren de fer servir el mòbil. Es lleven i ja juguen al casino online. Allà on nosaltres llegíem (el vàter, el tren, un bar), ells miren el mòbil. Als sopars, quan la conversa esllangueix, treuen el mòbil. Abans, aquests adults ho feien amb vergonya, demanant perdó “perquè era de feina” o “urgent”. Ara no. Ara als sopars, reunions, tertúlies de la tele, llocs de treball, hi ha una impunitat, un costum trist i desacomplexat a l’hora de treure el mòbil. Quan sento això, que els nens i els joves no tindran mòbil, em pregunto si els adults faran igual. Fa molt de temps que no dino amb algú que consideri que el centre d’atenció soc jo i que, per tant, parlarà amb mi. Ni me’n recordo.