Hi ha lleis que regulen. I n’hi ha que redefineixen models sencers. L’avantprojecte de llei de gestió pública i integritat del Sistema Nacional de Salut, aprovat en primera volta pel consell de ministres el 10 de febrer, entra en aquesta segona categoria. I quan es redefineixen models, cal ser extraordinàriament precisos: no tot és el mateix. No totes les formes de col·laboració público-privada són iguals. No totes responen als mateixos incentius. I no totes generen els mateixos impactes sobre el sistema públic de salut.
Quan hi ha polèmiques sobre contractes sanitaris, investigacions judicials o sospites de males pràctiques –com ha passat a la Comunitat de Madrid–, la resposta política acostuma a ser immediata: més regulació, més control, més restriccions. És comprensible. La integritat del sistema sanitari és un bé col·lectiu que cal protegir. Però legislar a partir de disfuncions concretes sense distingir realitats pot acabar generant un problema allà on no n’hi ha.
A Catalunya, el sistema sanitari s’ha construït, en gran mesura, sobre la base d’entitats sense finalitats lucratives, arrelades al territori i integrades estructuralment a la xarxa pública. El model català no s’ha construït sobre concessions mercantils, no és concessionari ni especulatiu: parlem de concertació amb entitats no lucratives com a model de gestió d’un servei públic, una fórmula d’èxit contrastada i reconeguda. I aquesta diferència no és retòrica, és estructural i ha esdevingut clau per vertebrar un pilar fonamental del nostre estat del benestar.
Una peça estructural del sistema. Les fundacions de salut no són un complement del sistema sanitari català. En són una peça central. Aporten entre una cinquena part i un terç dels recursos assistencials i concentren més d’un terç dels professionals sanitaris de la sanitat pública. Parlem d’urgències, d’altes hospitalàries, de llits i de quiròfans. Parlem de capacitat real d’atenció, de serveis a les persones.
Sense les fundacions hospitalàries, set comarques –Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Ripollès, Bages, Vallès Oriental i Alt Urgell– es quedarien sense hospital de referència. Aquesta és la dimensió territorial del debat.
Darrere d’aquest model hi ha institucions amb un fort arrelament i trajectòria, com la Fundació Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, amb més de sis segles d’història; la Fundació Sanitària Mollet o la Fundació Sociosanitària i Social Santa Tecla, imprescindibles en l’atenció territorial; la Fundació Puigvert, referent en urologia, o la Fundació per a la Recerca i Docència Sant Joan de Déu, motor de recerca i innovació pediàtrica. Són exemples d’un model que combina servei públic, qualitat assistencial i compromís social.
Aquestes entitats reinverteixen íntegrament els excedents en infraestructures, equipaments, recerca i millora assistencial. Són entitats privades que formen part del sistema públic perquè presten servei públic, i ho fan amb obligacions de governança, transparència i control. I no, en cap cas, no distribueixen beneficis. Confondre el model de salut català amb fórmules merament especulatives o amb esquemes concessionals purament mercantils seria un error de diagnòstic amb conseqüències reals.
Regular sí, però amb rigor. Catalunya és un país de societat civil organitzada. En l’àmbit sanitari, aquesta tradició ve de lluny: moltes fundacions hospitalàries van néixer per cobrir necessitats socials quan l’administració no podia arribar a tot arreu, i amb el temps es van integrar plenament en la xarxa pública.
Aquest model s’ha desplegat des del 1990 sota la llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), amb sistemes d’avaluació, contractació i control que han garantit qualitat i resultats. No és un model improvisat ni opac. Fins i tot la ministra de Sanitat ha distingit públicament el model català com una fórmula “sana”, diferenciada d’altres comunitats.
Des de la Coordinadora Catalana de Fundacions compartim l’objectiu d’enfortir la integritat i la transparència. Però advertim d’un risc: que una regulació pensada per corregir abusos en determinats esquemes concessionals acabi generant inseguretat jurídica sobre un model que funciona. L’avantprojecte ha de diferenciar amb claredat entre gestió mercantil amb afany de lucre i gestió no lucrativa integrada a la xarxa pública; ha d’evitar que mesures concebudes per frenar disfuncions acabin afectant la concertació amb entitats que malden pel bé comú i sense finalitat lucrativa; i ha de garantir estabilitat normativa perquè el sistema pugui planificar inversions i recursos amb seguretat.
600 quilòmetres, dos models de sanitat. Quan defensem les fundacions de salut no defensem privilegis. Defensem un model d’economia social aplicat a la sanitat pública, la cohesió territorial i la reinversió íntegra en salut. La sanitat catalana és fruit de dècades de compromís col·lectiu entre institucions i societat. És una garantia per a milers de professionals i per a milions de persones que cada dia hi confien la seva salut.
Entre Barcelona i Madrid hi ha poc més de 600 quilòmetres, però en matèria de model sanitari la distància és molt més gran: el que funciona, el que està arrelat i el que posa les persones al centre mereix ser preservat. No per orgull territorial, tot i que també, sinó per responsabilitat amb el país: Catalunya, un país de fundacions.
