La modernitat i nosaltres
L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha presentat un pla per “crear 194 nous refugis solars en aquest mandat, amb nous espais d’ombra en llocs com la plaça Joanic, a Gràcia, i la plaça del Mar, a la Barceloneta”. Per explicar-ho ha dit que "el clima canvia i la ciutat s’hi ha d’adaptar" i que "es vol evitar tenir places, parcs i carrers que per culpa de la calor i el sol la gent del barri no pugui fer servir".
Un “refugi solar” és com se’n diu en llenguatge institucional al que vindria a ser una ombra de les de tota la vida, de la mateixa manera que quan anuncien “actuacions en l’arbrat” vol dir que han de podar. Aclarit això, i mentre demano hora per fer-me una actuació capil·lar, deixeu-me dir que, si bé és cert que el clima canvia, en una plaça sense “arbrat”, ara i en l’època de Carlemany, no s’hi pot estar.
Va haver-hi un moment que a Barcelona es van posar de moda les places dures, de manera que es van ordenar “actuacions dràstiques en l’arbrat”, perquè calia ser modern. Avui és tard per plantar arbres (triguen a créixer i si no els regues es moren), de manera que potser els refugis solars són uns tendals (moderns, eh?, no d’aquells de ràfia que venen al Casa Cuqui). No és tard, però, per pensar que els arbres que vam foragitar serien el millor i el més lògic refugi climàtic. Ahir, que explicava als companys de Catalunya Ràdio que havia estès la roba, em van dir que “això era tendència” i se’n deia sundrying. És tendència la normalitat que torna després de l’anormalitat. Qualsevol dia em diran que està molt bé comprar els enciams sencers en lloc de comprar-los tallats i envasats, que és tendència, i es diu lettucenopacking. I que hi ha una nova tendència, també, que proposa menjar taronja en lloc de complements de vitamina C. Es diu orangeeating.
