'Moebius', més llum a la foscor

Els dilluns a la nit TV3 manté l’atmosfera criminal i d’intriga amb l’estrena de Moebius. Passem del true crime al thriller d’assassinat. La sèrie relata la investigació de la mort d’un adolescent per part de la seva professora d’institut, que sospita que, malgrat l’aparença d’accident, hi pot haver raons més fosques que fessin que l’Àlex acabés precipitant-se daltabaix d’un edifici en ruïnes.

Només amb els crèdits inicials ja ens transporten a l’atmosfera de misteri, amb les connotacions d’uns fils de seda que connecten els fragments de diversos objectes esberlats a càmera lenta i un cuc que es passeja, fràgil, per la xarxa. El protagonista era conegut com el gusano pels companys que li feien bullying. L’argument consistirà en anar desentortolligant aquests fils embullats per múltiples conflictes, històries i motivacions dels personatges. 

Moebius recupera la trama adolescent amb una nova fornada d’actors i actrius joves que, tot i semblar una mica ganàpies per ser a l’institut, són interpretativament solvents. La sèrie entronca amb les ficcions d’assassinats als instituts, però ara per ara té un esperit més realista i sensat que la xaronada pretensiosa d’Élite o l’horrorosa i delirant Riverdale. El gran encert de Moebius és fugir de la voràgine urbana per endinsar-se en el context d’una petita comunitat on tothom es coneix. Aquesta idea d’aïllar els personatges per barrejar millor els conflictes sempre és molt efectiva a nivell televisiu. Es potencia molt més el concepte de secret, la idea que tothom amaga alguna cosa, que incrementarà el suspens. Aquest context una mica feréstec accentua l’atmosfera inquietant. Hi ha un tarannà global de fredor a Moebius. Els personatges responen amb una actitud hieràtica davant les adversitats: la mort d’un company o d’un alumne, la mort d’un fill, les banyes del marit o el retorn d’un pare desconegut aboquen tots els protagonistes a una severitat vital i fins i tot semblen preparats per a la desgràcia. Ni una llàgrima. Per sort, els diàlegs no grinyolen i no se sent el soroll del teclat de l’ordinador quan parlen els personatges. El guió procura que sigui l’espectador qui intueixi els conflictes sense que calgui verbalitzar-los. Les mirades, els silencis i els gestos permeten donar a entendre part de la història. Si la Marina sospita que el seu marit l’enganya amb la Mamen no l’hi preguntarà quan arribi a casa, sinó que l’esperarà al vestíbul de l’edifici on viu ella i li posarà en evidència que l’ha descobert. S’anul·la el drama per potenciar l’impacte. Les aparicions fantasmagòriques del protagonista mort i la insistència de la seva mare en dir que “encara és aquí” aporta un component pertorbador. A nivell de realització i tractament de la imatge és impecable i utilitza els codis de les sèries adolescents amb comptagotes i elegància. Se li poden buscar defectes i tres peus al gat, però el cert és que enganxa i desperta la curiositat, que és el que ha de fer una sèrie a TV3.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió