El món que ve
Fake news, notícies falses: n’hi ha hagut tota la vida, per ignorància o per manipulació, dos atributs recurrents entre humans. De fet, els sistemes de poder s’han construït sovint sobre falses notícies convertides en veritats incontestables, que han anat generant els diferents mecanismes de submissió i dominació. L'entrada en el món de la comunicació digital, amb una immensa capacitat de propagació, ens ha dut a un moment en què l’ús de les fake news és tan aclaparador que opera com una mena de realitat paral·lela que porta a la gran confusió. Fins al punt que els que n'han fet la manera d’estar al món corren el risc de ser atrapats en la contradicció, que és el que li està passant a Trump amb les seves anades i vingudes, que cada cop el posen més en evidència. Tant és així que sectors del Partit Republicà que fins ara havien viscut a la seva ombra li demanen que acabi la guerra perquè s'adonen que les fabulacions presidencials estan perdent credibilitat de manera accelerada.
El president totpoderós ha quedat atrapat en el cercle viciós del "tot val si ho dic jo encara que sigui mentida". En vint-i-quatre hores va dir que “el final de la guerra és a prop”, tot afegint-hi que aquest final “només arribarà després d’una rendició incondicional”, que no sembla que els iranians tinguin programada de manera imminent, i amb el benentès que “els bombardejos cessaran quan el president vulgui”, i de moment continuen. I per arrodonir el relat diu que “ha arribat el moment de declarar la victòria”, però no ho fa. Tot se suma a l'exhibició del comandant en cap, que no té altra consistència que l’embolica que fa fort. I malgrat els exercicis d’obediència trumpista de la inefable Von der Leyen, a Europa, Pedro Sánchez ja no és una rara excepció: condueix la idea que ja n’hi ha prou d’una irresponsabilitat egocèntrica convertida en cercle viciós.
Les vacil·lacions de Trump confirmen els seus límits. Les seves gestes obren abismes d’alt risc. Se li comença a veure el llautó i es va evidenciant que no tot depèn d’ell. S’acosten unes eleccions que podrien posar en evidència el risc que es corre quan es fuig de la realitat: o pares a temps o l’espectacle cau pel seu propi pes. En aquesta contradicció es troben ara mateix els EUA i el món: la lògica demolidora de les fake news s’imposarà irremissiblement? O encara hi ha possibilitat de recuperar el principi de realitat? En un moment en què la democràcia minva des de fa temps, creix la sensació que està definitivament en perill. I la pregunta és: els poders econòmics i els sistemes de comunicació digitals són incompatibles amb règims de llibertats com les democràcies occidentals? Dit d’una altra manera: és Trump un deliri momentani o és el món que ve?