Gràcies, Dory
Crítica de teleÉs extraordinari que una tele pública emeti en prime time un documental sobre memòria històrica i es converteixi en líder d’audiència de la franja. Això va passar dimarts a la nit a TV3 amb el Sense ficció titulat Les set caixes. Gairebé mig milió d’espectadors. Es tracta d’una història molt emocionant que té la Dory Sontheimer com a protagonista. Filla d’alemanys residents a Barcelona, va trobar set caixes plenes de documents a casa dels seus pares i va descobrir que la seva família havia estat perseguida pel règim nazi i que trenta-sis avantpassats seus van morir víctimes de l’Holocaust. Es va posar a reconstruir la memòria familiar i a buscar possibles parents.
Més enllà de la història, que és potent i molt commovedora, el plantejament explicatiu del documental és excel·lent. D’una banda, Dory Sontheimer es converteix en la narradora amateur del programa. Bon detall dels responsables, que posen en valor, així, l’autoria particular de la Dory en tot el procés d’investigació. Sontheimer no es converteix en un personatge passiu sinó que acaba formant part del mateix equip de construcció del documental.
De l’altra, a part de la bona contextualització històrica del nazisme a Barcelona, a nivell de direcció, realització i guió es fa una síntesi televisiva sensacional del que podria ser un feixuc arbre genealògic i del seu llegat familiar. Amb la Dory Sontheimer sempre com a epicentre, s’utilitzen uns fugaços infogràfics que tracen ràpidament els camins d’aquesta enorme xarxa de parents i, de mica en mica, n’anem coneixent alguns dels seus membres. Com que estan repartits arreu del món, el documental evidencia, sense necessitat de verbalitzar-ho, la diàspora jueva.
En les entrevistes, tant a la Dory com a la resta de parents, un altre fet crida l’atenció: l’enorme emoció amb què parlen de les vivències dels seus avantpassats. Ells no les van experimentar, però en canvi és notori l’afligiment que els provoca parlar-ne. I això demostra una cosa intangible molt difícil d’expressar en paraules: com el dolor emocional sembla que també s’hereta i es transmet familiarment. És com si el patiment formés part del llegat que es confereix de pares a fills. Fins i tot hi ha records que no han viscut però que els fan plorar.
A Les set caixes hi ha un moment televisivament potent: quan la Dory explica la casualitat de la nina jueva que va fabricar el seu pare i que té asseguda a la falda. És com si la nina es convertís en una persona més, com si l’escoltés quan la Dory parla del que deuen haver vist els seus ulls. I el subtil i esplèndid detall televisiu quan, en el següent pla, la Dory apareix amb un dels seus nets a coll. El documental juga sovint amb aquest vincle entre passat, present i futur. El final, meravellós, és el que es mereix la protagonista: un agraïment familiar i col·lectiu per la tasca que ha fet. Gràcies, també, en nom dels espectadors.
