“Monstruous summer”

Són les paraules que surten al titular d’un reportatge de The Guardian sobre el retorn del turisme massiu a Barcelona després de la pandèmia, recollides de les declaracions d’una veïna de la Barceloneta, Sílvia Mateu: “És pitjor que mai [l’allau de turistes damunt la ciutat] i només som al juny; aquest estiu serà monstruós”, lamenta. El reportatge es va publicar dijous passat, el signa el periodista Sthephen Burgen i du una entradeta que diu: “El discurs de la diversificació a la ciutat espanyola [Barcelona] ha estat ofegat pel so de les caixes registradores”. No li falta raó en les seves apreciacions, encara que és una mostra curiosa d’un periodisme que es compadeix dels estralls del turisme low cost des del país que exporta bona part d’aquest turisme.

A més de la de la mencionada veïna de la Barceloneta, pel reportatge desfilen declaracions i referències a altres persones relacionades amb el tema, incloent-hi Ada Colau i els regidors de districte de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, i de Nou Barris i regidor de Turisme, el tothora fascinant Xavier Marcé. També el president d’Amics de la Rambla, Fermí Villar. Es repassen les qüestions habituals: el turisme de creuers, la falsa dicotomia entre turisme de qualitat i turisme porqueria (falsa quan en realitat s’estan referint a turisme de rics versus turisme de pobres), o la impossibilitat d’allò que el regidor Rabassa anomena “nedar contra la marea”: no es pot obligar els hotels a apujar preus per atreure turisme més adinerat (tampoc està gens clar que això sigui una solució), ni es pot demanar als establiments de la Rambla que no clavin els clients autòctons amb els mateixos preus prohibitius que fixen per als turistes, ni es pot fer gran cosa sobre l’arribada de creuers a la ciutat perquè el port de Barcelona és “fora de la jurisdicció” d’Ada Colau, etc. “No soc antiturisme”, s’apressa a aclarir la veïna de la Barceloneta que ha de suportar les nits sense dormir, la brutícia, les destrosses i la degradació del seu barri. De fet, tots aquells a qui els toca conviure amb els excessos de la indústria turística i que alguna vegada s’atreveixen a formular-hi alguna objecció solen subratllar, angoixats, que ells no són “antiturisme”, abans que no se’ls acusi de turismòfobs i elitistes, o de voler que els treballadors del turisme, i els seus fills, no tinguin pa per menjar.

El cas és que la conclusió que es desprèn d’aquest reportatge (i, en general, del debat viciat sobre el turisme a casa nostra) és que la massificació és una fatalitat de la qual no podem fugir. La versió dominant diu que hem passat dos anys en blanc i que ara ens hem de rescabalar (hi ha l’obsessió, mil vegades repetida cada dia, de superar els registres de 2019), però no és del tot cert: com recorda la senyora Mateu, l’any passat, tot i que encara hi havia restriccions, va ser l’estiu dels “botellons” massius, amb desenes de milers de persones arribades d’altres països amb la sola intenció d’engatar-se a la platja. És per a allò que han entès que serveix Barcelona.