En la mort de Frederic Roda i Ventura
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsÉs mort Frederic Roda i Ventura. No m’entretinc a contar els fets, que els lectors coneixen bé prou. Va anar, de nit, al Jutjat de guàrdia, per aconseguir la llibertat d’uns detinguts i per apuntalar el dret d’actuació dels advocats que els defensaven. La violència de la topada, malalt del cor com se sabia, no el va espantar. Li va costar la vida. Va morir de la manera més digna i més gloriosa que pot morir un Degà del Col·legi d’Advocats, i tots els qui ho seran d’ara endavant l’hauran de tenir com a model i com a exemple. En Roda era un gran advocat i un home bo i digníssim; tots els qui el coneixíem -i encara més el qui el coneixíem de molts anys ençà- ho sabem prou bé. Però jo voldria ara remarcar-ho per damunt de com fins ara havia estat remarcat. Una mort com aquesta no s’improvisa. Talis vita, finis ita, diu el vell adagi llatí; però l’afirmació és reversible. La bella mort demostra una bella vida. No pretenc pas afirmar de ningú -ni d’en Roda, és clar- que tot en la seva vida fos perfecte: no hauria estat un home! Vull dir només que la donació total al deure feta, no pas en un arrencada o un cop de geni, sinó en un acte de servei, no pot venir de qui no porta en ell la dignitat i la rectitud en el judici dels valors ètics i humans; de qui no la porta, vull dir, com a constitutiva de la manera d’ésser que ell s’ha fet. He conegut advocats -i homes d’altres oficis- més brillants, potser, que en Roda. No vull pas negar que, vinguda l’hora, fossin capaços de fer el que ell va fer. Però ell ho va fer. I ho va fer perquè, d’ençà que s’havia fet l’home que era -i en els encerts i fins en els possibles errors-, havia aplicat sempre la mateixa escala de valors. Per a ell no n’hi havia d’altra. I, sobretot -perquè la portava dintre-, l’havia aplicada ençà que els companys l’havíem elegit per a ésser Degà del Col·legi. Tots ho tenim present. Deixeu-me, doncs, capgirar la vella dita llatina. “Tal vida, tal mort”, solem dir. Jo ara diria: “Tal mort, tal vida”.
