La mort d’En Salvador Seguí (1923)

De l’editorial de La Publicitat (11-III-1923) arran de l’assassinat de Salvador Seguí ‘El Noi del Sucre’ (Lleida, 1887-Barcelona, 1923). Dirigia el diari Lluís Nicolau d’Olwer. Abans d’ahir va fer anys que aquell líder anarcosindicalista d’inicis del segle XX era crivellat a trets al carrer de la Cadena, cantonada amb el de Sant Rafael, al barri del Raval. El va matar un pistoler del Sindicat Lliure, organització d’origen carlí apadrinada per la patronal i amb vincles militars. 

La dramàtica mort del líder del sindicalisme català no solament ha causat una general sensació adolorida, sinó que ha fet veure a tots els barcelonins, a tots els catalans, a tots els homes de cor i de consciència, la necessitat urgentíssima, inajornable, de posar remei o aturador a la crisi de violència homicida que, amb alternatives i canvis misteriosos, ve sofrint la ciutat nostra. Davant el cadàver d'En Salvador Seguí hauria de produir-se una nova reacció en els homes de tots els estaments i totes les idees que promogués un esforç per acabar la malura terrorista, que és el nostre espantós cranc social i que portarà, si no és extirpada, endemés la caiguda i la deshonra de la nostra capital. No sabem els mòbils efectius ni el ver caràcter de l'assassinat del "Noi del Sucre". És possible que això no se sàpiga mai; cadascú creurà una versió o tindrà una convicció moral. Un tràgic misteri més, florit sinistrament en els carrers de Barcelona. Però sigui la que sigui la causa o la finalitat del crim, aquest és en absolut injustificable i vituperable. Ni situant-se en el pla rancuniós de les represàlies es pot comprendre l'assassinat d'En Salvador Seguí. Ell era, dins el camp de les seves idees socials radicalíssimes, un temperament moderat. S’havia manifestat sempre contrari als atemptats i als procediments de violència individual. Aquest fet ha donat origen, probablement, a la versió que presenta En Seguí com a víctima dels sindicalistes extrems o dels anarquistes. Tampoc en aquest aspecte tindria cap explicació racional el crim, perquè la moderació d'En Seguí estava completament inspirada en l'interès de la causa obrera i en l'afany d'arribar per camins practicables a una societat millor. [...] En Seguí, tot lluitant dins el camp sindicalista, era de fet un fort temperament polític, en el més ample i més alt sentit de la paraula. [...] Molts errors, grans errors, hi ha hagut en l'actuació del sindicalisme. En algun d'aquests errors hi tenia la seva part de culpa En Seguí. Però cal reconèixer que la gran majoria van ésser comesos contra la seva voluntat i contra el seu parer. Succeeix sovint, en els grups extremistes, que la fermentació de les passions i l'exaltació dels temperaments converteix els directors en dirigits. En ocasions repetides, En Seguí s'han vist arrossegats pels tèrbols corrents tempestuosos de la massa i pels crits roncs i els gestos furiosos dels violents. [...] Ara En Seguí ha caigut, la testa foradada per les bales que li entraren front endins. Era un home que, en cap concepte, mereixia aquesta mort. I nosaltres que mai no ens sabrem avenir a la teoria de les compensacions traumàtiques, que mai no creurem que una mort en justifiqui una altra, alcem la nostra protesta cordial i sincera junt amb un clam anguniós, ple ensems de sentiment humà i de sentiment català, demanant l’acabament de l’horrible martiri que asseca i esqueixa i gangrena les entranyes de la ciutat.