A la mort de Rossinyol

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHa mort En Rossinyol a Aranjuez! No sé si cadascú té un lloc per morir més avinent que no els altres. És possible que moltes vides, per llur pròpia grisor i insignificança, no pressuposin cap lligam amb un lloc determinat d’acabament. Però em sembla evident que una vida, plena i característica, com la del nostre Santiago Rossinyol, havia d’acabar en algun dels jardins que li havia plagut de pintar amb un punt de mania o d’exclusivisme. I em sembla, encara, que entre aquests jardins, els de la vella residència reial, oasi de verdor enmig d’una planura resseca, pàtria de les bones maduixes i dels excel·lents espàrrecs, són els que tenien més títols per rebre aquest honor fúnebre… Santiago Rossinyol ha mort a Aranjuez. Sé que la vila li havia preparat un homenatge en el qual, naturalment, no hauria mancat el banquet amb discursos, ni la làpida donant el nom de l’artista-escriptor a una plaça pública. Temo que hagi mort sense que aquest homenatge hagi pogut fer-se efectiu. Llàstima! No és que el bon Tiago li haguessin mancat homenatges en la seva vida, on la peresa es combinava tan originalment amb la feina; és que era un home tan adequat per rebre’ls, tan graciosament natural en les presidències dels banquets, tan simpàticament humorístic en els parlaments de gràcies, que reca de no veure’l mai més en aquells posats… Santiago Rossinyol ha mort a Aranjuez! Ell no era gaire partidari dels símbols, em sembla. Però aquest lligam inesperat que la seva mort estableix entre Catalunya i un lloc tan íntim de Castella com és Aranjuez, evoca inevitablement les curioses paradoxes del Vuit-cents i agafa tot seguit un aire simbòlic. Evoca l’actitud d’una generació que era catalanista i descobria el Greco i n’organitzava el culte, que era catalanista i immortalitzava els jardins d’Espanya. No vull dir pas que la nostra generació no hagi reemplaçat aquestes aparents paradoxes per d’altres no menys aparents. Faig constar només que la mort del nostre pintor a Aranjuez té alguna cosa de simbòlic. Pobre Tiago! És l’última figura d’aquella trinitat que el poble, amb un instint més aviat cabalístic que no de valoració estricta, havia col·locat com a senyal d’una època: Guimerà, Rossinyol, Iglésies. […] Ha mort en el veïnatge d’uns jardins, i ja hem dit que el lloc li esqueia. […]