La successió d’esdeveniments globals de gran rellevància periodística s’accelera. És l'era de Trump, ell mateix propietari i principal creador de continguts d’una xarxa social. La setmana i mitja que ha passat des del primer bombardeig de Teheran on va morir la plana major del règim iranià ha deixat totes les notícies de portada dels dos trepidants mesos anteriors en un passat remot. Amb molt risc d’envelliment informatiu sobtat m’atreveixo a plantejar algunes reflexions.
En primer lloc, està clar que Israel ha aconseguit el que volia. També està clar que Netanyahu sap arrossegar el president dels EUA cap a on li convé. De fet, encara no hem sentit una explicació creïble de per què els EUA van entrar en guerra, tret d’un moment de sinceritat del responsable d’Afers Exteriors dels EUA reconeixent que no podien permetre que Israel se’ls avancés. O sigui, Trump es va veure forçat a seguir Netanyahu sense disposar de cap pla.
Ningú no acaba d’entendre què pretenia Trump, ni a quins interessos estructurals (estratègics, econòmics i empresarials) o conjunturals (polítics i comunicatius) responia la seva decisió. És molt xocant que la principal potència mundial estigui ficada en una guerra que vol que sembli que ha declarat seguint un pla madurat, però en la qual és obvi que ha entrat improvisadament, arrossegada per l’estratègia d’un soci i amic molt influent. Cada dia apareixen noves explicacions que ofereixen noves perspectives.
El dany i el patiment causat a l'Iran han estat enormes, però el règim iranià sembla més fort que mai. Els qui hem viscut sota una dictadura com la de Franco sabem bé que les amenaces externes reforcen les dictadures. És una de les raons per les quals els boicots comercials a les dictadures no només són inútils: són contraproduents. Només fan mal a la ciutadania sense preocupar el grup dirigent.
Certament, podria ser veritat que l’Iran hagués perdut el gruix de la seva capacitat ofensiva, però no ha perdut la capacitat repressiva. És molt probable que l’oposició sigui ara més feble que mai. En tot cas, la capacitat de protestar de la població està reduïda pràcticament a zero. Només li queda l’esperança de fugir, si sobreviu. Impressiona veure com, revolta rere revolta, protesta rere protesta, el règim iranià no dubta a imposar-se sense cap pietat ni tremolor de pols. El canvi de règim s’ha allunyat per un temps indefinit.
Una sorpresa molt notable ha estat l’impacte de la guerra sobre les monarquies del golf Pèrsic. Semblaven absolutament segures, i havien invertit massivament en crear paradisos de luxe que només podien ser gaudits sota el supòsit que no serien mai atacats. S’havien cuidat prou de tenir relacions d’amistat i negoci amb totes les parts potencialment implicades. Aquest supòsit ha estat destrossat. Com reaccionaran és encara un misteri, però probablement trigaran a refer-se de l’ensurt pel que estan passant. Ara resulta que el seu veí del nord, l'Iran, és molt més predictible que l’amic estatunidenc a qui han fet tants regals i amb qui han fet tants negocis. Avui dia no sembla que els atacs iranians cap a l’altra banda del golf Pèrsic s'hagin d’acabar, i és probable que aquesta sigui la capacitat més gran de pressió militar que tingui l’Iran.
El nou equilibri geopolític estarà molt condicionat per aquesta nova frontera de tensió: el golf Pèrsic i l’estret d'Ormuz. L’estret d'Ormuz –ara sota un control iranià disputat pels EUA– guanya prominència en ser el punt crític per al proveïment de petroli a tot el món.
Els EUA no saben com sortir-se’n de l’embolic que han causat. El règim dels aiatol·làs sobreviu molt reforçat, amb una èpica extraordinària de resistència contra els seus enemics. Israel ha aprofitat per anar fent la feina bruta que una guerra justifica i ara té molt més poder, i Netanyahu ha guanyat legitimitat interna. Una conseqüència probable pot ser que Trump faci un pas enrere i canviï l’atenció cap a un altre front que li sembli més fàcil per seguir distraient l’atenció de l’electorat nord-americà.
Certament, el règim castrista de Cuba sembla que és qui té més probabilitats de pagar els errors de Trump. Està molt afeblit, però podria estar en condicions de gestionar una solució com la de Veneçuela, encapçalada, fins i tot, pels actuals dirigents, que deuen estar disposats a negociar a la baixa. Pel que ens hi juguem, esperem que Pedro Sánchez se’n surti prou bé, cosa que no està del tot clara malgrat la protecció de la Unió Europea i de l’opinió pública espanyola.
Ah! I l’augment del preu del petroli, quines conseqüències tindrà? Les habituals: el pagarem entre tots i se’n beneficiaran els qui estiguin en millors condicions de xuclar-ne els guanys espectaculars que produirà des de l’extracció fins a la distribució final. Seran pocs, i tots ja són molt rics.
