El nostre amic músic actua a la Floresta en un concert a taquilla inversa (es paga a la sortida el que es vol). El local és un bar d’aquests que tenen sofàs, per poder prendre una copa tranquil·lament mentre escoltes el concert. La formació és de veu, guitarra, contrabaix i bateria. El bolo l’ha buscat un dels músics, que és de per la zona.
Quan falten dos o tres minuts per començar, al local, buit, hi entren sis politoxicòmans, se suposa que també melòmans. Un d’ells declama que té pipí. Però, dissortadament, la combinació d’alcohol i heroïna fa que no pugui franquejar amb eficàcia la porta del lavabo i es dóna cops repetits contra la paret com un cotxe teledirigit fins que un col·lega l’encara. El que ha entrat primer, ajaçat al sofà de la primera fila, barboteja: “ Tío, de p...puta maaadre... ” I, per sort, s’adorm a l’instant. Els roncs serviran, durant tota l’actuació, de metrònom natural. El nostre amic músic saluda els que encara estan desperts i diu el nom de la cançó que tocarà. Llavors una dona del tot esdentegada crida: “¡Ay...! ¡Qué bonito es el amor, joé...!” I l’home també esdentegat que jeu damunt seu, xarrupa l’últim glop de cervesa i aplaudeix. El nostre amic es mira l’organitzador, però l’organitzador, en aquells moments, està contestant una trucada telefònica. “Eh? Sí! Digues, digues! Cap problema!”, crida. I quan ha penjat li pregunta al nostre amic: “No us molesta, no, que contesti?” El nostre amic diu que sí, que li molesta. I aleshores ell pregunta: “Però entre cançó i cançó també?”
Quan s’acaba el concert, ajudem el nostre amic a desmuntar ràpidament. Comprenem que la taquilla inversa, per a aquest públic entregat, consistirà no només a no pagar, sinó a endur-se’n l’amplificador. Quan sortim, per evitar que ens atraquin, també fem veure que estem borratxos i, al costat d’ells, marxem fent tentines, plorant, em sembla que de riure.