Una nació, dues (o més) seleccions
La recent visita de la roja a Catalunya no va ser un èxit publicitari, per dir-ho de forma suau. Tot i els esforços dels governs català i espanyol, del món federatiu i de les plataformes d’activisme espanyolista, la tristíssima exhibició de nacionalisme feixistoide i xenòfob a les grades de l’estadi de Cornellà va posar de manifest que la selecció espanyola, a Catalunya, corre el risc seriós de veure’s convertida en icona de l’extrema dreta. Des del punt de vista del màrqueting, és una derrota del reencuentro que representen el PSOE i el PSC. Tenien entre mans una joguina fabulosa: un equip jove, talentós i farcit de catalans aixoplugat per la simbologia “comuna” i sense competència (perquè la llei prohibeix a Catalunya competir oficialment, i els esportistes catalans s’exposen a dures sancions si es neguen a representar l’equip espanyol). Però ara, la roja pot passar de símbol de l’espanyolisme cool a refugi del torrentisme.
Els estats amb identitat en conflicte han entès la utilitat de l’esport. Els esforços que Espanya hi dedica, com a valor refugi del patriotisme, demostren que a Madrid saben que el poder de debò no consisteix només en diners, exèrcit i Codi Penal; també s’expressa en visibilitat i sentiment. A Catalunya, sorprenentment, cap partit català no té al capdamunt de la seva llista de prioritats el tema de les seleccions esportives, que és potser l'única escletxa que ens pot permetre existir nacionalment i ser reconeguts internacionalment, condicions bàsiques perquè vingui tota la resta. En canvi, ens hem de conformar amb jugar un amistós contra Palestina, amb un ambient immaculat, això sí; però sense valor competitiu, sense les nostres estrelles al camp, i amb el recel de l’arnat món federatiu català.
Mentre Junts i ERC tinguin poder per condicionar els socialistes haurien de jugar fort aquesta basa, que és l’autèntica prova de càrrega de la pluralitat l’Estat. Compartir competències i recursos està molt bé, però la veritable resposta a la diversitat identitària és compartir, també, la presència simbòlica. És molt difícil, d’entrada, que el PSOE accepti això (tant com l’amnistia, potser). Però diria que Pedro Sánchez està entrellucant que la seva supervivència davant del bloc PP-Vox passa per una entesa duradora amb els defensors de la plurinacionalitat.
Hi ha maneres d’afrontar la qüestió evitant fractures o dilemes impossibles: d’entrada, per exemple, Catalunya podria disputar els campionats europeus, i integrar-se en l’equip espanyol en les competicions mundials o olímpiques. O podria tenir seleccions pròpies en els esports amb més arrelament i tradició, com el rugbi, l’hoquei i el waterpolo. Només especulo; no en sé prou, per dir quina és la millor solució. Però crec que si els polítics pretenen representar la majoria àmplia de la població catalana, cal arribar a una solució híbrida d’aquest estil.
Som un país que, malgrat la recent irrupció de la ultradreta nostrada, ha demostrat una gran generositat i una gran cintura en la gestió de la pròpia diversitat. Per tant, els que ens sentim nacionalment catalans ens mereixem existir políticament –i, per tant, esportivament–. Pensem que en el pròxim Mundial de futbol, si hi ha una victòria d’Espanya hi haurà gent celebrant-ho als carrers de Barcelona... però també n’hi haurà si hi ha una victòria argentina, o una victòria marroquina. I no s’enfonsarà el món, perquè la Catalunya diversa és això. Però, si resulta que a Catalunya tothom celebra els seus gols excepte els catalans, quina merda de diversitat és aquesta?