Publicitat
Publicitat

La caiguda d’Ícar

El sofriment dels presoners i el dels exiliats passa desapercebut per tots els que, interessadament, miren cap a una altra banda

Dilluns, demà passat, me’n vaig a Brussel·les, grisa d’aigua, com va dir Gabriel Ferrater, per anar a la manifestació del dia 7, sí, per cridar que Europa es desperti, cosa que veig molt difícil, tot s’ha de dir. Que es desperti del seu entestament a mirar cap a una altra banda que no siguin els diners. Europa està corrompuda, evidentment, i el senyor Juncker és tan corrupte com el govern del PP, al qual l’hi perdona tot. També hi vaig per tornar a veure un quadre meravellós que es conserva al Musée des Beaux Arts. Fins fa poc, el quadre era de Brueghel. Ara els savis, sempre hi ha d’haver savis esgarriacries, diuen que no ho és. Que, en tot cas, és una còpia d’un de desaparegut d’aquest pintor. Aquest pintor que deia: jo pinto la vida dels homes. Si és una còpia, és una còpia meravellosa. El quadre representa la caiguda d’Ícar, ja ho saben, aquella vella història del noiet, fill de Dèdal, que, tot volant, es va acostar massa al sol i l’escalfor va fondre la cera que soldava les plomes a les ales que li havia fet el seu pare. De fet, el quadre en qüestió porta per títol Paisatge amb la caiguda d’Ícar, i és que a Ícar gairebé no se’l veu. Unes cametes d’un cos que cau a l’aigua, tot molt petit, al fons, a la dreta. En primer pla, un llaurador que llaura. En segon pla, un pastor amb un ramadet de xais que pasturen. I al fons, el mar, amb un vaixell solemne que deixa a popa el xaf del noiet que cau del cel.

El quadre és famós per un poema de W.H. Auden que es titula Musée des Beaux Arts. El poeta anglès hi reflexiona, precisament, sobre el mirar cap a una altra banda. I sobre el sofriment que aquest mirar cap a una altra banda no deixa veure. Diu Auden que el llaurador havia d’haver vist una cosa mai vista, un noiet caient del cel, i que algú des d’aquell ric i delicat vaixell havia d’haver sentit el xaf. Però tots dos tenien coses a fer. El llaurador havia de llaurar i va continuar llaurant. I el vaixell tenia un lloc on anar i va continuar navegant calmosament. Els vells mestres mai van anar equivocats sobre el sofriment, diu Auden, i així, sempre hi ha qui no en fa cas. Mentre es martiritza algú, el cavall del botxí refrega el seu darrere innocent contra el tronc d’un arbre. I fins i tot, mentre el món espera el naixement miraculós (es refereix al de Jesús), sempre, diu, ha d’haver-hi nens que patinen en una bassa glaçada. La història, amb el seu sofriment, passa i molts no gosem veure-la. I altres no volen.

Aniré a Brussel·les, cridaré i recordaré aquestes coses, que, per a mi, són aliment de la meva ànima

M’ha semblat que tot plegat té a veure amb la nostra història recent. Potser Ícar ha volat massa amunt i el sol li ha fos la cera de les ales. Ícar s’ha mort, però la terra vora la qual va caure, va rebre el nom d’Icària, un nom carregat de futur i de ressons d’una vida plena i lliure. I el sofriment dels presoners polítics, perdó, simplement presoners, amb no menys sofriment, i el dels exiliats, perdó, refugiats a l’estranger, passa desapercebut per tots aquells que, interessadament i hipòcritament, miren cap a una altra banda. Ícar ha caigut, però si bé en la vella història de la mitologia va morir ofegat, en la nostra ningú no ens priva de creure que vagi nedant cap a terra, cap a aquesta Icària que tots plegats, no en tinc cap dubte, un dia o un altre, tard o d’hora, acabarem construint, lluny de la corrupció, la mentida, la injustícia i la força bruta. De fet, considero altament simbòlic en aquests moments que aquest quadre es conservi precisament a Brussel·les.

A Brussel·les hi va morir Josep Carner, el nostre gran poeta, també exiliat. Hauria pogut tornar, però els prohoms catalans no ho volien, perquè ell era un símbol vivent de la resistència. Tampoc no es van adonar del seu sofriment, de la seva nostàlgia. Van mirar cap a una altra banda. I va morir a l’exili, lluny dels pins i de les cales refiades i de les embostes de mar entre turons. Lluny dels romanins enmig de pedruscalls i dels alocs de torrentera. Va morir a l’exili, encarat a aquells bedolls que l’havien acollit els darrers anys de la seva vida. Brussel·les, la caiguda d’Ícar, la presència de Carner. Símbols i mites.

Aniré a Brussel·les, cridaré i recordaré aquestes coses, que, per a mi, són aliment de la meva ànima. Quan torni, ja serem a les portes de les eleccions. Aquestes eleccions fraudulentes, convocades il·legalment, però a les quals ens hem hagut d’agafar per poder continuar. Les hem de guanyar per molts vots. Si no, Catalunya tornarà molts anys a la dura repressió franquista, que serà molt pitjor, perquè serà legitimada democràticament.

Etiquetes

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT