A dins

Els dies passen i és inaguantable tot el soroll de fons en temps de silenci

Una dona confinada amb el seu gos a Roma, Itàlia, durant la pandèmia del Covid-19 / ÁLVARO CABALLERO / EFE

Viure confinats no és una aventura, ni cap experiència mística, ni un gimnàs particular, ni una sala de cinema. Vivim confinats per responsabilitat i perquè no tenim elecció. Com les persones que no tenen elecció i han d’anar a la feina perquè o salvem la vida o salvem l’economia. O salvem Notre-Dame. El personal imprescindible sempre a part i sempre agraïdes. També sempre la solidaritat cap als qui no poden triar, perquè hi ha situacions particulars a cada sostre. I també sempre el rebuig cap als qui abusen i s’aprofiten de les febleses i de la misèria. Els dies passen i és inaguantable tot el soroll de fons en temps de silenci. Com si no en tinguéssim prou amb l’angoixa d’estar en una situació que fins fa quatre dies ens era impensable. No vivim una guerra i és intolerable la comparació: no passem gana, no ens cauen bombes a sobre, no hem de triar entre morir a terra o al mar. És una crisi sanitària de dimensions colossals i és un exemple més de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans. Tant si som rics com si som pobres. Però els pobres sempre pateixen més. Perquè en el confinament no tothom gaudeix de prou metres quadrats per exhibir la seva roba d’estar per casa. Perquè estem envoltats de pobresa i de desigualtat que també es fan més paleses en un context com l’actual. Mirem el món, tan gran. Mirem el virus, a través d’un microscopi. Mirem-nos a nosaltres mateixos. Sapiguem reconèixer-nos en aquesta feblesa i en la por. No hi ha cap batalla per guanyar ni cap senyor amb medalles al pit que pugui dir res amb sentit. Som nosaltres, tocats. Són els morts que no es poden abraçar per última vegada. Som els vius que de seguida ho oblidem tot.   

El silenci a la ciutat serveix per identificar cada so nítidament, com mai els havíem sentit abans. O potser en un agost perpetu lluny del centre. El silenci que ens donaria calma si no fos per la tensió òbvia que ens acompanya a la cuina, a la sala o al dormitori. Ens veiem per les finestres a tothora i preferim no trobar-nos baixant les escombraries. Se senten els passos a les escales de veïns i descobrim com els calaixos són plens d’estris prescindibles. En realitat, ja ho sabíem. Però estem lligades als objectes. Depenem de la connexió a internet i per abraçar-nos ens enviem emoticones. Vivim envoltats de persones amb tanta incontinència verbal com tenien abans i truquem més sovint a la nostra gent gran mentre ens preguntem totes les qüestions relacionades amb la vellesa. Ens omplim de respostes que ens fan sentir culpables. El cicle de la vida és vidre trencat. 

Es publiciten milers d’activitats quan el món s’ha aturat. Arriben missatges amb notícies d’última hora i acudits més o menys graciosos. No tenim temps d’assimilar on som i per què. Ens falten hores en aquests dies tan llargs. El no fer res sempre ha estat mal vist. Però no fer res i estar viu són compatibles. Si el món s’atura potser nosaltres tampoc no hauríem d’omplir tots els buits que es presenten a l’agenda. Potser és el moment d’acceptar que, ara mateix, la millor manera de ser útils és portant la vida que ens demanen els qui hi entenen de veritat. No són generals ni el nostre pijama és un uniforme. Afortunadament. Perquè ara mateix el que ens ajuda són piles enormes de dignitat i ens sobren, com sempre, totes les batalletes. 

Falta temps perquè puguem sortir de casa. Els dies deixen, a poc a poc, de ser estranys. Ens hi adaptem. Amb la sorpresa de cada matí de sentir com es mouen els núvols. Literalment.