De mondongo en mondongo

L’exili polític no és una estada voluntària a l’estranger i a ningú se li pot retreure que eviti la sentència d’una autoritat arbitrària

El poeta i traductor Feliu Formosa va dir en una entrevista en aquest mateix diari: “A l’època franquista sabies què et podia passar: ara no”. Sento que ho comenten per la ràdio i algú s’esvera. “Això sí que no! A Espanya hi ha democràcia!” Aleshores m’esvero jo. Cada dia que passa hi ha un motiu més per titllar el govern espanyol de qualsevol cosa menys de democràtic. Ens fan votar quan volen, no quan volem nosaltres, i si els resultats no els convencen, s’enfaden una miqueta més i acceleren la repressió. “No saps fins on arribaran”, diu Formosa. No. Però sabem fins on estan arribant.

L’Anna Gabriel es queda a Suïssa. L’Anna Gabriel ha fugit, i tant. Fugir és un símptoma d’intel·ligència, però la testosterona habitual ho converteix en covardia. L’Anna Gabriel no ha triat marxar de casa. L’exili polític no és una estada voluntària a l’estranger i a ningú se li pot retreure que eviti la sentència d’una autoritat arbitrària. Com que no se sap què pot passar, com que es considera delicte posar urnes, com que qualsevol argument es pot rebatre amb presó preventiva, sí, i tant, val més marxar. I que difícil. Que diferent, en canvi, marxar a Frankfurt, com Luis de Guindos, a treballar al Banc Central Europeu sense haver de sotmetre’s al vot de l’Eurogrup (és ben bé que tenen poc interès a votar, aquesta gent) perquè el rival s’ha retirat (tot molt transparent). Quina seguretat continua donant Europa escollint els més vàlids. Esclar que això no té res a veure amb la validesa del ministre d’Economia sinó amb els pactes de cavallers. Jo te’l poso aquí, li diu Alemanya, i tu me’l poses allà. Guindos signa, multiplica per cinc el sou que cobra com a ministre i tant li fa la seva contribució a la crisi mundial. La campanya per fomentar l’estalvi perquè la guardiola de les pensions és buida i les seves butxaques plenes és un exemple més d’on han arribat i les seves excel·lències en polítiques econòmiques. A l’època franquista no dissimulaven. Ara tampoc. Tinc una idea. Mantenim la monarquia i que la ciutadania pagui les seves pròpies pensions. I les de la monarquia. Quina bona idea.

Cada dia que passa hi ha un motiu més per titllar el govern espanyol de qualsevol cosa menys de democràtic

Tot té un sentit. Marta Sánchez, que vivia exiliada a Miami, va rebre la inspiració per posar lletra a l’himne nacional espanyol mentre recollia les fulles d’un arbre (ho diu ella, no jo). Ara torna a la terra d’on no havia hagut de marxar mai i és rebuda com l’heroïna necessària. Olé. Olé. Franco ya no tiene el culo blanco. Però no tot són aplaudiments musicals. De fet, hi ha unes hòsties ben sonores. El Tribunal Suprem confirma la pena de tres anys i mig de presó al raper Valtonyc, declarat culpable d’enaltiment del terrorisme i injúries greus a la Corona. Això amb el franquisme no passava perquè la monarquia estava reservada per a la democràcia. Ara passa perquè no hi ha res més democràtic que defensar una Corona que passa de pares a fills i de Toisó en Toisó. Sento per la ràdio que algú diu, altra vegada en to ofès, que els sobiranistes han de governar per a tothom i que no poden anar proclamant la independència quan els vingui de gust, o fer referèndums, perquè no tothom hi està d’acord. Un dia d’aquests el meu transistor tindrà ales, com una beguda energètica.

El ministeri d’Educació prepara el seu assalt a l’escola catalana. Penso en la frase del Bigotes. “ Vienen a soltar el mondongo”. No té res a veure però es pot utilitzar per a moltes coses, trobo. El castellà és divertit. Jo em prendria una pastilla per aprendre totes les llengües del món. I buscaria aferrissadament l’antídot contra la ignorància, si hi hagués alguna possibilitat d’aplicar-lo i que fes efecte. “ La bilis se te va por un lado y se te desparrama”, diu també el Bigotes en un nou serial de la Gürtel i amb el ventilador engegat. Llàstima de bilis.

Feliu Formosa escriu: “Quan les hores eren plenes, temíem la brevetat; ara que el temps s’ha buidat, ja no sabem què cal témer”. Em diu la finestra que cal omplir el temps de sentit i de retorns. De fugides que ens ho expliquin i que ens expliquin. Que som aquí i fins aquí hem arribat.

Més continguts de