Nàufrags de les superilles
A Barcelona els restaurants italians reals estan plens d’italians reals. Obres la porta i ja surt un cambrer, un ajudant de cambrer, un cuiner, un ajudant de cuina, un gestor de fonètica, un ensinistrador de toponímia… Tots italians. I la farina és italiana i et parla en italià pels descosits. També la tomata, el formatge, les olives, la farigola, el llorer, el vi, la cervesa… Fins i tot l’aire que respires s’ha envasat a Castelvetro di Modena o Pieve di Teco. Si això passés a un restaurant de cuina catalana de seguida el tancarien (amb alguna llei de la dictadura de la moral-letal) per racista, discriminador, no acollidor, etc. És més fàcil ser italià a Barcelona que català. O… no.
El propietari se m’apropa amb paraula llombarda mentre dialogo amb una pizza que és una còpia exacta dels boscos que mosseguen el llac de Garda. Amb un arbre d'alfàbrega a la boca em pregunta: què li passa a Barcelona? Què vols dir, sagal? I el paio s’asseu com si li hagués de donar menjar jo. Mireu, el restaurant el té a la vora d’una d’aquestes superilles. I ja fa temps que l’home se sent amenaçat. Els cacics dels illots no volen que la furgoneta del restaurant descarregui coses. Que els veïns entrin o surtin dels pàrquings. Que els taxis circulin. Els xerifs de les superilles de les temptacions volen que el poble sigui seu. Que només hi visquin ells. Hi passin ells. Hi respirin ells. I sobretot: res de vehicles ni que sigui legal. Volen bicicletes, patinets, mosques amb ala delta, o cucs de seda fent alpinisme. La secta la detecta l’italià i els barcelonins que no són de l’elit superilla.
Les superilles les van crear neocastes barcelonines per viure dins un simulacre. El show de Truman mode enciam. Un Alcatraz de color verd. Només per a ells. Un diorama de la desesperació. Ara que la ciutat cau s’atrinxeren als seus falsos pobles del seu fals Far West. I no volen forasters. Ni italians, ni catalans, ni res. Però són d’esquerres, ecologistes, bledes assolellades fent la fotosíntesi, defensors dels drets dels esquimals contra l’especulació de la construcció d’iglús pels ossos capitalistes i també expats sense brúixola. I tota aquesta droga ideològica. Ara volen que les superilles siguin comunitats amish. Búnquers per evitar la ciutat, el món i la galàxia. I són ells que us denuncien amb la mirada, el gest, la paraula.
Són aquests independentistes que no han sortit mai de l’Eixample. Aquests espanyolistes que tampoc han sortit mai de l'Ensanche. Són aquests europeus que van sortir un dia de la seua ciutat per ocupar-ne una altra i viuen tancats aquí renyant-nos. Tots són iguals: provincians. Són nàufrags. En unes illes on la ficció de prats de fosforescent verd pirinenc és el gemec de la veritat, de la pena, la tristor, del drama. Les superilles són un naufragi. El Titànic. Robinson Crusoe. L’aïllament dels escollits que s’han carregat la ciutat i els seus ciutadans. És més real el restaurant italià amb italians reals que ells. Són dibuixos animats. Putxinel·lis que no fan gràcia i que s’agafen al seu cocoter virtual mentre esnifen qualsevol herbota que viu gràcies a la contaminació. Aquesta gent volia una metròpoli, una capital global, i han acabat tancats en una illa. La ficció són ells i la realitat és fora de l’illa.