20/05/2021

Nens escampats pel món

2 min

No recordo quants anys tenia, llavors, la meva filla, però recordo que era petita, perquè al sortir la notícia, automàticament, vaig comparar, m’hi vaig posar a dins. Tenir un fill vol dir que automàticament veuràs per sempre els nens del món i no deixaràs mai més de veure’ls. La notícia, que havia acabat amb final feliç, explicava la història de dos nens preescolars que s’havien escapat de l’escola, havien agafat els catalans i, no se sap com, havien arribat em sembla que a Valldoreix. Ara deuen ser grans i aquesta història serà sempre part de la seva vida. La mare l’explicarà cada aniversari, pensant en allò que no va passar i podria haver passat.

Hi penso avui que he sentit el corresponsal de Catalunya Ràdio a Ceuta explicant que pels carrers de la ciutat havia vist dos nens sols d’uns cinc o sis anys, que s’havien escapat al veure periodistes. Nens marroquins que qui sap com han arribat allà. Amb algú que han perdut, amb algú que han fet tornar, amb algú que els ha agafat per fer veure que n’eren fills, amb un germà, ara detingut...

Un nen de cinc anys, sense menjar, sense beure, sense casa, sense llit, es pot morir, se’l pot emportar a casa un depravat, un boig, un traficant. Penso en la meva filla quan tenia cinc anys. Com plorava quan jo no hi era. També penso en la que és ara, i què passaria si hagués decidit escapar-se i anar a un país estranger on diuen que pots treballar i tenir vambes de marca i ser lesbiana, si ho vols. En el cas dels infants, és a dir, dels menors, dels nens de zero a divuit anys, a mig fer tots, ingenus o vius, forts o dèbils, alegres o tristos, afamats o tips, les autoritats que no fan res són còmplices del que els passi. El rei d’Espanya i el del Marroc, que són tan amics, i es cuiden tant i tant de la descendència, sempre pentinada a la perruqueria, haurien d’aturar-ho tot, absolutament tot, i ordenar no pas als militars, sinó als psicòlegs, que els anessin a buscar immediatament.

Empar Moliner és escriptora

stats