08/10/2021

Nens i gossos

1 min

La senyora camina, al pas lleuger que li permeten els talons, amb les dues mans ocupades. En una, la corretja extensible del gos. En l’altra, la maneta del fill petit. És una dona guapa, de melena treballada, de cara massatgejada per aquesta tècnica facial que en diuen covide i que consisteix en remuntar, cap amunt, tot allò que penja. Però això no és important. El que és important és com tracta el gos i com tracta el nen. El gos es diu Bach, el nen es diu Nico. Són noms acabats d’inventar. Tampoc no tenen importància.

Vet aquí que el nen estira massa la mà de la mare. I la mare, tota seriosa, li diu: “Nico! No estiris! Anem pel carrer, jo soc la teva mare, no una amigueta, i et demano que no estiris. Entesos?”

El nen mou el cap amunt i avall tristot. La mare ha fet un to dur i malsucós. “Entesos, Nico?”, repeteix la mare. I el nen, llavors, mou els llavis i fa: “Entesos...”. Ell no volia decebre-la.

Però vet aquí que llavors el gos vol ensumar i pixar a la roda d’una moto i estira la cadena extensible. La dona somriu i es dirigeix a la bèstia. Estrafà la veu i, com una dolça pallassa, exclama: “Ai, txurri! Què patxa? Que txens gàneix de fer un pipinet? Eh? Eh? Un pipí!”

El gos i el nen se la miren. L’un i l’altre entenen el mateix. La mestressa –en realitat és mestressa de l’un i l’altre– ha intercanviat els papers sense voler. Al nen el tracta com a un gos i al gos el tracta com a un nen.

Empar Moliner és escriptora
stats