Els nens de ‘MasterChef’

TVE va aprofitar la nit de Reis per emetre la final de MasterChef Júnior. Just el dia que la canalla se suposa que ha d’anar a dormir ben d’hora, la tele pública ofereix un programa que s’acaba de matinada. Un servei públic molt pertinent. A sobre, tot just començar portaven els Reis d’Orient al plató amb els camells inclosos. Després que els nens d’Espanya sortissin al carrer a veure les Cavalcades dels seus respectius pobles, a la tele es trobaven amb uns altres Reis que no s’assemblaven gens als que havien vist passar a prop de casa. El dia que els tres Reis tenen més feina, se’n van a la televisió a passar l’estona. I amb camells inclosos. L’escuma que treia per la boca un d’aquests pobres animals era bastant desavinent en un programa gastronòmic.

Per sort, s’ha acabat una edició més de MasterChef Júnior amb la victòria de la María, una nena hipermotivada i amb una capacitat extraordinària per cuinar. D’aquest programa, però, hi ha un fet que crida l’atenció: la personalitat dels nens al llarg de les diferents edicions. Potser es tracta d’una acumulació d’hores de visionat, però juraria que cada vegada més escullen uns nens amb un tarannà televisiu que comença a fer una mica de por. I espanta no només pel talent sobrenatural de nens de vuit o deu anys per cuinar millor que qualsevol de nosaltres, sinó també per la manera que tenen de comunicar-se. Nens saberuts que sempre tenen un comentari enginyós a la punta de la llengua, amb un do innat per convertir qualsevol emoció en un espectacle televisiu. La seva actitud davant la pressió d’un concurs televisiu i la manera de comportar-se en una competició entre companys són pròpies de persones adultes. Alguns d’ells, de fet, s’expressen com si fossin avis simpàtics amb anys de bagatge culinari. Les frases d’ànim i el fair-play que mantenen és digne d’experimentats estrategs de la psicologia. Parlen mirant a càmera amb una sornegueria, una valentia, un sentit de l’humor i una convicció impròpia de criatures d’aquesta edat. Hi ha moments en què acaben resultant insuportables perquè semblen ensinistrats per divertir els espectadors. El que acaba fent gràcia a l’audiència és que actuen com adults dins d’un cos de nen. Igual que els programes on la canalla canta imitant estrelles famoses o actuant com artistes experimentats. I és que la tele ofereix, progressivament, uns patrons infantils perquè els nens deixin de semblar-ho i creixin cada vegada més de pressa.