Netanyahu ja ha guanyat

Benjamin Netanyahu ha dedicat gran part de la seva vida política a fer que la guerra amb l’Iran sembli no només inevitable, sinó que ja arribava tard. Per al primer ministre israelià, el conflicte va ser una victòria des del moment mateix en què va començar. No perquè totes les conseqüències siguin bones per a Israel, sinó perquè pot presentar gairebé qualsevol resultat com una prova que sempre ha tingut raó: que calia plantar cara a l’Iran, que l’ús de la força era inevitable i que ajornar-ho només hauria fet l’amenaça encara més perillosa.

Netanyahu no necessita una victòria neta: només necessita un relat que perduri. No es tracta només de distreure els votants israelians quan vagin a les urnes, sinó de consolidar una doctrina de seguretat nacional que s’imposa sistemàticament a la diplomàcia. Necessita que els israelians parlin de Teheran i no del 7 d’octubre; d’enemics existencials i no de responsabilitat política ni del desastre encara obert de Gaza —on, després de gairebé dos anys i mig de destrucció indiscriminada, Hamàs continua existint—; ni tampoc de la crisi al Líban, on el conflicte amb Hezbollah no dona cap senyal de remetre.

Una guerra amb l’Iran no esborra aquests fracassos, però els relega a un segon pla. I, alhora, retorna la conversa pública al terreny emocional i polític on Netanyahu sempre s’ha sentit més còmode: apel·lant a la por i sostenint que només ell entén la magnitud de l’amenaça iraniana, juntament amb la promesa —buida— que pot eliminar-la per la força.

Per tot això, qualsevol escenari futur li és favorable. Si l’Iran capitula sota la pressió militar, podrà dir que la força ha funcionat allà on la diplomàcia ha fracassat. Si es nega a rendir-se però en surt militarment afeblit, podrà afirmar que Israel ha guanyat temps degradant les seves capacitats nuclears i de míssils. Si el règim iranià sobreviu però queda tocat, aïllat i més tensionat internament, podrà sostenir que ha neutralitzat un enemic implacable. Un període prolongat de caos i violència a l’Iran es podria presentar a Jerusalem no com una tragèdia evitable, sinó com un problema que cal gestionar a distància. Fins i tot un règim endurit podria reforçar el relat que cal continuar confrontant el país.

Així, mentre l’Iran sembla preparar-se per a una guerra llarga —amb un degoteig constant de míssils contra Israel i sense cap final a la vista—, Netanyahu argumentarà que amagar-se als búnquers i mantenir els infants fora de l’escola és un preu necessari. I, a diferència d’etapes anteriors del conflicte, ja no hi ha ningú en el poder disposat a dir-li que s’equivoca.

Els anys 2010 i 2011, quan Netanyahu es plantejava atacar les instal·lacions nuclears iranianes, els responsables de seguretat d’Israel i els principals assessors del govern s’hi van oposar. Argumentaven que les Forces de Defensa d’Israel no estaven preparades per a una operació d’aquesta magnitud i que podria desfer els avenços aconseguits en la seva campanya encoberta.

Quinze anys més tard, aquestes veus dissidents han desaparegut de l’exèrcit i del govern, perquè Netanyahu s’ha envoltat de lleialistes i polítics ideològics. I, a Washington, hi ha un president amb el gallet fàcil. Netanyahu ha aconseguit, així, el que volia: una campanya conjunta entre els Estats Units i Israel, amb una Casa Blanca plenament disposada, que va començar amb l’espectacle de l’assassinat de l’aiatol·là Ali Khamenei.

L’inici d’una guerra contra l’Iran el juny passat va ajudar a posar les bases. L’èxit inicial –i operativament impressionant– de la intel·ligència i l’exèrcit israelians sembla haver persuadit Trump d’afegir-s’hi i atacar les principals instal·lacions nuclears iranianes amb potents bombes antibúnquer. Vuit mesos més tard, és evident que Netanyahu no volia que Trump prengués la primera sortida i deixés la feina a mig fer.

En els mesos previs als atacs del 28 de febrer que van iniciar la guerra actual, Netanyahu es va reunir dues vegades amb el president nord-americà. Al febrer, el cap de l’estat major israelià va volar en secret a Washington. A Mar-a-Lago, Netanyahu hauria destacat, presumptament, l’amenaça que representen els míssils balístics de l’Iran tant per a Israel com per als interessos nord-americans al Golf, unes capacitats que ara són visibles. Després de les protestes a l’Iran al gener, sembla evident que Netanyahu va contribuir a trastocar els límits del debat per a una nova guerra desplaçant la conversa d’un acord nuclear cap als míssils balístics i la desestabilització del règim.

Hi ha la temptació, especialment a Washington, d’imaginar un desenllaç polític net a Teheran: un lideratge decapitat, un successor dòcil, un estat escarmentat però encara dret. Tanmateix, l’anomenat “model veneçolà” no és un referent seriós per a l’Iran. L’Iran és més gran, i el seu règim està més arrelat i ideologitzat.

Els costos a llarg termini per a Israel tampoc no són menors. Afecten el nucli de la qüestió que ha animat la política israeliana durant dècades: el domini militar del Pròxim Orient es pot traduir realment en una seguretat duradora? Un Israel que surti d’aquesta guerra amb una superioritat militar incontestable també pot sortir-ne encara més aïllat políticament. Una potència dominant no només dissuadeix: també concentra ressentiment.

Els riscos d’aquest ressentiment s’estenen molt més enllà del Pròxim Orient. Fins i tot abans de l’actual guerra contra l’Iran –a la qual s’oposen la majoria d’americans– l’opinió pública dels Estats Units ja havia canviat notablement respecte d’Israel. Una enquesta de Gallup del mes passat mostrava que els nord-americans simpatitzen més amb els palestins que amb els israelians, per un 41% a un 36%, una inversió sorprenent respecte dels darrers anys. Alhora, hi ha una erosió més general del suport a Israel i a l’ajuda militar nord-americana a l’estat jueu. Si aquesta guerra comporta més catàstrofes civils a l’Iran o un augment de les baixes militars i dels costos financers per als Estats Units, és probable que la relació es deteriori encara més.

Un clima d’enuig i de retrets contra Israel també corre el risc de transformar-se en narratives conspiratives i antisemites sobre el poder jueu i israelià. Aquesta preocupació ha crescut amb l’obsessió dels mitjans nord-americans per si Israel va empènyer els EUA a entrar en aquesta guerra, i arran dels comentaris de responsables nord-americans, que indicaven que la decisió d’entrar-hi estava relacionada amb les intencions d’Israel.

Hi ha encara un altre perill que els líders israelians es mostren menys disposats a expressar obertament, relacionat amb les conseqüències humanes a llarg termini de la guerra –per als iranians, esclar, però també per als israelians–. El Consell de Seguretat Nacional d’Israel ja ha advertit que elements terroristes vinculats a Teheran busquen fer mal a israelians a l’estranger, i les autoritats d’Israel han reforçat la seguretat a les ambaixades i als llocs on es concentren israelians i jueus. Els estats poden absorbir xocs estratègics; els civils poden convertir-se en víctimes de les guerres en estacions de tren, sinagogues, aeroports i restaurants, quan cèl·lules terroristes o individus escullen objectius més vulnerables per venjança. Aquest fenomen ja ha començat arran de les accions d’Israel a Gaza.

I, tanmateix, res d’això no vol dir que Netanyahu i l’aparell estatal israelià no puguin reivindicar l’èxit. Ben al contrari, aquest és precisament el problema. Han maniobrat fins a una posició política en què, almenys de moment, declarar un èxit ja no exigeix una pau estable, ni tan sols un futur més segur per a Israel. Només requereix que Israel continuï el fenomen que els analistes anomenen “tallar l’herba” –repetir les seves accions per degradar les capacitats dels adversaris– i que ningú dins de l’establishment israelià proposi cap visió alternativa a la seva estratègia.

Israel, després d’haver demostrat una força aclaparadora, torna a confondre la dominació amb la seguretat, i l’escalada tàctica amb un ordre regional sostenible. Mentrestant, la regió continua cremant.

Copyright The New York Times