Nines infantils sexualitzades i pallassos polítics

En els últims anys, i no ens en sortim, els ciutadans assistim perplexos a una acumulació de casos de corrupció que, tot i ser d’una gravetat extrema, es dilueixen en un clima d’habituació generalitzada. D’una banda, el cas de Santos Cerdán (amb imputacions per comissions il·legals, presumptes tripijocs en obres públiques i una trama que involucra polítics i empreses) ha tornat a sacsejar la poca confiança que ja teníem en les institucions i ha posat novament de manifest la corrupció sistèmica que vivim.

Dimarts va acabar d’esclatar una nova trama de corrupció al PP d’Almeria. Han estat detinguts el president de la Diputació, juntament amb el seu número dos i l’alcalde de Fines, un poble que no arriba als 2.000 habitants, per presumptes contractacions irregulars d’adquisició de material sanitari durant la pandèmia.

Malgrat tot això, la sensació que preval és que la ciutadania ja no reacciona, ens escandalitza uns dies, en fem un tema d’ascensor, ho comentem a les xarxes, però res no canvia. Ens hem acostumat massa al soroll i massa poc a l’acció, cosa que podria recordar-nos el famós títol de l’obra de W. Shakespeare Molt soroll per no res,en què l’argument es basa en una trama d’enganys, calúmnies i malentesos.

En paral·lel, esclata un altre tipus de corrupció, més moral i simbòlica, però que preocupa igualment, com és la venda de les nines sexuals infantils fabricades per empreses xineses i venudes en importants plataformes comercials d’arreu. El simple fet que existeixin al mercat i que es venguin revela el fracàs de la regulació digital, però també el fracàs que com a societat som incapaços de combatre la normalització de la sexualització de menors. És un símptoma més d’un temps en què els límits ètics semblen cada vegada més porosos, com va definir molt bé Zygmunt Bauman amb el concepte d’ètica líquida.

Aquestes dues crisis, la política i la moral, comparteixen una arrel que es manifesta en l’erosió sostinguda de la integritat pública i de la nostra sensibilitat col·lectiva. Davant de la corrupció política, ens hem acostumat a pensar que no se n’escapa ni un, una idea que ha anestesiat la indignació i ha reduït la capacitat d’exigir responsabilitats implacables. Davant la degradació moral, la reacció és de repulsa immediata, però sovint falta reclamar amb veu alta mecanismes de control, sancions i mesures legislatives que impedeixin que aquest tipus de productes arribin a nosaltres com si fossin una mercaderia més. Estem perdent l’aura benjaminiana perquè en el capitalisme actual tot és mercaderia.

Vivim en un ecosistema informatiu saturat d’escàndols un rere l’altre, on cada nou cas desplaça l’anterior abans que aquest pugui generar un impacte transformador. És com si la nostra capacitat de sorpresa tingués un límit i ja l’haguéssim superat, perquè no donem crèdit a més pallassos. Tot plegat contribueix a una sensació d’impotència col·lectiva. Estem anestesiats, veiem que el sistema no funciona, que els controls flaquegen i que les institucions reaccionen tard i malament, però alhora no trobem el canal, ni l’espai ni la força per articular una resposta de protesta que vagi més enllà del comentari indignat.

No podem permetre que la corrupció política es converteixi en un mal endèmic assumit, ni que la comercialització d’objectes que perpetuen imaginaris d’abús s’integri en lògiques comercials que volen semblar neutres. En ambdós casos, el repte és recuperar la capacitat de reaccionar, de fiscalitzar, de pressionar i d’exigir canvis reals. La resignació és, en realitat, la victòria d’allò que ens indigna, i si l’acceptem, deixem de defensar no només unes institucions públiques dignes, sinó també uns valors ètics bàsics que haurien de ser innegociables.

Ja fa massa temps que hauria d’haver arribat el moment de preguntar-nos sense contemplacions què ens està passant i què estem disposats a fer per solucionar-ho, perquè la corrupció ja forma part del nostre paisatge social i el problema ja no és que hi hagi corruptes o productes aberrants, el problema, senyors, senyores, senyoros i senyoris, el problema som nosaltres, que hem renunciat a combatre’ls.