Corre per les xarxes un vídeo en què es veu Carlos Mazón pels passadissos de les Corts Valencianes traient-se del damunt, amb excuses vagues i somriures forçats, un núvol de periodistes que li pregunten per una qüestió: si pensa deixar el seu escó com a diputat, una vegada la jutgessa Núria Ruiz Tobarra —més coneguda com "la jutge de la dana"— l'ha citat a declarar com a testimoni en el procés sobre les presumptes negligències de la Generalitat Valenciana durant la dana del 29 d'octubre de 2024. Aquell dia els protocols no es van activar correctament perquè, mentre queia la barrumbada, Mazón es fotia un dinar de quatre hores en companyia de la periodista Maribel Vilaplana, a la vegada que el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, li deia a la consellera d'Interior, Salomé Pradas, que ni li passés pel cap la idea de confinar la població. Pradas també va endarrerir, presumptament, l'enviament de l'alerta telefònica, perquè li preocupava que estigués en “valencià” i no en “català”. Un combinat de barra, ganduleria, decisions ideològiques i disbarats propis de gent curta que van desembocar en una gran tragèdia. El màxim responsable de tot allò —responsable polític, però també operatiu— era Carlos Mazón, i això el converteix en presumpte autor d'homicidi imprudent (de 230 homicidis), que és del que l'acusa la jutge Ruiz Tobarra.
Això no ha pogut ser perquè el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va rebutjar imputar Mazón, com era tristament previsible. Tanmateix, la decisió de l'alt tribunal valencià tenia una doble cara, perquè, per l'altra banda, indicava a Ruiz Tobarra que continués investigant. Això és el que fa la jutge de Catarroja citant Mazón com a testimoni, amb la dificultat afegida —per a Mazón— que els imputats poden mentir en les seves declaracions davant del tribunal, si això forma part de la seva estratègia de defensa. Però un testimoni no pot mentir: si ho fa, és un delicte. En el seu cas, seria un delicte afegit.
Com que els dirigents del Partit Popular sovint són gent coenta (en el sentit que es dona a aquesta paraula al País Valencià), al vídeo esmentat Mazón surt, a finals de març com ens trobem, amb un bronzejat de ple estiu. Vol dir que viu bé, content amb la seva nova vida ben pagada i sense feines ni responsabilitats. Com els seus bons amics, l'actual president de la Generalitat Valenciana Juanfran Pérez Llorca i la seva parella, Vanesa Soler, promoguda de cop i volta, i “per urgent necessitat”, a una plaça pública a la Diputació de València, per la qual ni està capacitada ni s'espera que hi faci res en concret, però per la qual percebrà un sou de 52.000 euros l'any.
Tots dos, Mazón i Pérez Llorca, van tenir com a mentor polític un altre expresident de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, que passa el seu setè any com a malalt terminal (va sortir de la presó, on havia entrat després d'un saqueig continuat de les arques públiques, esgrimint un informe mèdic que li reconeixia “un risc del 100% de morir”). Són, en efecte, els vells pocavergonyes de sempre.
