No aixafeu les formigues

Les formigues són treballadores, fan el seu camí sense descans, tossudament.També col·lectivament: són bestioles socials.El camí del catalanisme ha estat de formigueta, ha estat un camí col·lectiu, popular, lent i tossut: fa un segle i mig que dura i sovint, com els passa a aquests esforçats insectes, ha estat interromput per un peu gegant que ho aixafava tot. El que trepitja no sempre entén la tragèdia del de sota, fins i tot s'hi rabeja. El nen que destrossa un formiguer experimenta un plaer estrany, el plaer de destruir sense culpa, la impunitat del mal. Només són formigues, pensa.

Malgrat la dita, crec que en realitat no hi ha ningú incapaç de matar una mosca o d'aixafar una formigueta. Bé, ho creia fins fa poc. Fa unes setmanes, durant la ritual trobada de cada estiu a Menorca amb el bon amic Ponç Pons, poeta i moltes coses més, em va explicar la gènesi del títol del seu pròxim llibre, un recull de pensaments i idees que Jaume Vallcorba (Quaderns Crema) publicarà aviat amb l'enunciat El rastre blau de les formigues . Resulta que en Ponç, un dia, mentre escrivia a la seva cabana de fusta, va veure com una corrua de formigues creuava el full. Incapaç, ell sí, de cometre cap crim contra la mare natura, les va deixar fer: els seus peuets, tenyits de blau, van improvisar una altra escriptura.

La pregunta ara és: ¿també ens aixafaran, aquesta vegada? ¿O ens deixaran per fi escriure la pròpia història, a les formiguetes catalanes? L'escriptura negra de la premsa més negra de Madrid ja ha demanat presó i bota militar per esclafar el formiguer català. El govern de Rajoy guarda les formes i parla del pes de la llei i la Constitució. Què hem de fer? Tenir les antenes alerta sense deixar d'escriure, pas a pas,formiga a formiga, el nostre camí. Com ho veus, amic Ponç? Ens en sortirem?