El que no hem de saber que tots sabem

L’últim llibre del lingüista Steven Pinker, Cuando todos saben que todos lo saben..., publicat en castellà per Paidós, tracta sobre el coneixement comú, el sistema cognitiu que ens permet ser conscients del que els altres saben. És a dir, el que sabem que tots saben. Són la mena de facultats de la ment que ens permeten situar-nos en la vida de parella, familiar, social i ciutadana. Sense una consciència del que pensem i el que sabem que pensen els altres és impossible compartir un espai comú, és impossible viure amb els altres. Cal establir consensos tàcits, normes que seguim abans i tot que siguin articulades per llei. És per això que el coneixement comú es converteix en un vector essencial de la llibertat d’expressió, de càtedra i de pensament.

Pinker posa exemples de formes d’impedir que tots sapiguem que tots saben alguna cosa. El govern xinès, per exemple, no persegueix i censura les crítiques contra el règim sinó qualsevol indici, per petit que sigui, que indiqui el naixement d’alguna presa de consciència sobre el malestar dels seus ciutadans que pugui posar-se en comú amb altres. Censura, pel que es veu, fins i tot els qui denuncien els dissidents, de manera que no n’hi ha cap rastre. Citant la politòloga Erica Chenoweth, descriu com a la segona meitat del segle XX molts règims dictatorials van caure gràcies a la coordinació dels oprimits mitjançant protestes pacífiques com no havia passat mai en la història de la humanitat, i alhora assenyala com, a partir del tombant del mil·lenni, l’èxit d’aquestes mobilitzacions sense violència va decreixent. La raó seria, segons Chenoweth, que els autòcrates s’han tornat més astuts a l'hora de desmuntar les protestes civils, sovint fent servir la tecnologia. L'exemple més rellevant el tenim en la Xina, on els censors actuen abans i tot que es pugui produir o articular cap mena de protesta, per petita que sigui.

Però aquesta inèrcia no és només pròpia de règims totalitaris com l’asiàtic. No som pocs els qui hem viscut en pròpia pell una deriva cada cop més present en el debat públic que actua i fa actuar l'opinió pública en contra de la llibertat d’aquells a qui es considera fora de la norma moral imperant. A Occident no està ben vist perseguir algú sobre la base dels valors morals antics, en canvi no és estrany l’acarnissament contra qui sosté un parer que va en contra de la nova moral que es vol imposar i que sovint pretén establir nous tabús. Un exemple recent és el de les polèmiques al voltant del tema trans, que han portat tanta cua en els últims anys. Des d’una sensibilitat progressista de defensa de les persones amb una identitat enquadrada dins del terme trans (tot i que ni la llei aprovada pel govern espanyol es preocupa de definir-ne el significat) s’ha volgut construir un nou marc mental segons el qual el sexe biològic és del tot irrellevant o no existeix. Avui el simple fet d’afirmar que homes i dones som diferents es considera una heretgia contra la nova religió del gènere com a construcció i identitat, i una ofensa a qualsevol referència a aquesta realitat material (d’aquí que es vagi establint un neollenguatge en què es parla de “progenitors gestants” o “progenitors inseminants” i en moltes webs mèdiques ja no hi ha dones embarassades sinó “persones embarassades”). En el cas del mocador, el burca i tot el sistema d’opressió de les dones musulmanes, fa dècades que els islamistes dediquen tots els seus esforços a fer que a Occident no sapiguem el que tots saben als països de majoria islàmica: que les dones són discriminades pel seu sexe d'acord amb un mandat diví, i que si poguessin triarien unes vides molt diferents de les que els han vingut donades. Per això és tan revolucionari el simple fet d’anomenar el que ens passa i trencar el silenci que ens aïlla: només la paraula comuna pot esquerdar l’ordre establert.