No hi ha un pam de net?
Pel que es veu, el cas Ábalos/Cerdán/Koldo va pel camí de tenir més episodis que Nissaga de poder. Cada dia apareixen més evidències o es produeixen declaracions en seu judicial en què, per cert, els investigats no reconeixen ni tal sols la seva veu. Cosa de la IA, ja se sap. Sense anar més lluny, aquesta setmana la desconfiança de la gent s’ha disparat, fins al punt de generar un sentiment insòlit de frustració col·lectiva, quan ha transcendit l’operativa amb la qual s’adjudicaven irregularment infraestructures ferroviàries o carreteres a tres grans empreses que en resultaven recurrentment beneficiàries.
Parlo de frustració perquè, a parer meu, tant o més rellevant que el lladronici és que s’hagi estès encara més una mena de fatalisme ètic, de sensació irremissible que no hi ha un pam de net. Així ho posen en relleu fa temps les enquestes, que identifiquen sorprenentment els polítics com el col·lectiu més mal valorat i la política com un dels principals problemes socials, per davant de la seguretat ciutadana o de l’atur. A les cases, al carrer i als mitjans de comunicació i les xarxes abunden les referències a la política en to pejoratiu o recelós, com quelcom vinculat inexorablement a l’espoli de recursos públics, l’engany, el favoritisme o la manipulació generalitzada. Mals temps per a la política. Que, no fa tants anys, generava un respecte gairebé reverencial després de tantes dècades de règims autocràtics.
Davant d’això hem de reconèixer que a alguns no ens queda ni esma per defensar la política com l'única eina que té la gent normal per transformar la societat. Costa fer-ne una defensa tancada, o anar repetint com un mantra allò que vivim immersos en un procés d’"empobriment democràtic", un eufemisme que segurament es diu amb una certa vergonya, i que fa, també, vergonya a les oïdes de la gent que s’ha format l'opinió que vivim immersos en un autèntic fangar, en una cleptocràcia generalitzada, que creu fermament que la política és l’art de servir l’interès particular, d’adular els poderosos, d’extorquir els que no ho són tant.
Però cal fer un esforç en aquest sentit. Certament, alguns polítics han palesat una pèrdua paorosa de valors i d’ideals, si és que mai n'han tingut. Però el que colpeix l’ànim de la ciutadania i provoca la desafecció política i l’ascens de les opcions populistes i de la ultradreta és l’estigmatització generalitzada, injusta. Soc conscient que el terreny està adobat per a la desconfiança. A diferència dels anys vuitanta (“els anys de la corrupció”) o dels “feliços anys noranta”, l’etapa de l’exuberància irracional, de la bombolla immobiliària i de l’avidesa d’uns quants banquers que ens van costar quantitats astronòmiques, ara el problema és que, tot i el creixement en termes macroeconòmics, les desigualtats persisteixen. I això actua com a catalitzador del malestar social, i sublima l’emprenyament col·lectiu i fa aflorar les ideologies que en un altre temps eren fàcils d'impugnar i que ara conciten grans adhesions.
Però hi insisteixo: no es pot tirar la tovallola. La principal lliçó que podem extreure de l’observació de la realitat és que hi ha almenys tres causes que intervenen sempre en la corrupció i la seva extensió: la primera, la pèrdua d’ètica, i en particular la de servei públic; la segona, que encara hi ha massa diners pel mig avui dia, tot i que s’hagin extremat els controls fins al paroxisme; i la tercera, que el cost de la política s’ha tornat excessiu, onerós, com demostra l’autèntica borratxera propagandística en què s’han convertit les campanyes electorals o els actes multitudinaris de cap de setmana per sortir al TN. I esclar, a mesura que es debilita l’ètica, les temptacions augmenten. Les oportunitats de suborn i extorsió són gairebé infinites.
No vull dir amb això que es pugui eliminar la corrupció de forma absoluta. Ja hi apareix al Codi d’Hammurabi o a l’infern de la Divina Comèdia. Diria que la imperfecció de la moralitat pública és consubstancial a la mateixa condició humana. I el seu control no pot ser total, tot i els esforços que s’esmercen per escrutar i vigilar amb la llei a la mà. Però hi ha coses que no costen tant. Per exemple, mirar de no posar la guineu a cuidar el galliner, evitar les campanyes polítiques sumptuàries, fraccionar els grans contractes en lots que afavoreixin les pimes... En fi. Celebrem almenys que tota aquesta immundícia vagi aflorant. I no vacil·lem a desenterrar tanta misèria encara que faci feredat.