Faria gràcia, si no fes una altra cosa, sentir queixes dels dirigents del Partit Popular perquè amb la qüestió del català a Europa es fa “política”. Com si fer política fos una cosa malvada, i com si el PP no fos un partit polític. De fet, el partit polític més important d'Espanya, malgrat el seu inesgotable historial de corrupció i utilitzacions espúries dels poders públics amb finalitats, ehem, polítiques. També afirmen que el català no li importa a Pedro Sánchez, que només vol servir-se'n per continuar en el poder: es veu que al PP ja no el volen, el poder, i que quan el tenen no s'hi mantenen al preu que sigui (que ho preguntin a Mazón). Concretant encara més, el PP acusa els socialistes d'usar el català per aconseguir el suport dels set diputats de Junts al Congrés: és, justament, un suport que el PP també vol tenir, i que Feijóo ha demanat de forma explícita i pública. Que pensin que poden obtenir el suport de Junts fent campanya activa contra l'oficialitat europea del català mostra el seu nivell de desesperació.
Naturalment, és obvi que el sobtat interès de Sánchez i el PSOE pel català és fruit de l'aritmètica parlamentària i de la necessitat de suports: però és que així, justament, és com es fa política en democràcia, amb els acords entre diferents, nascuts de les correlacions de forces sortides de les urnes. És així i, en una conversa adulta, no té gaire sentit fer veure que ens escandalitzem d'això, ni fer-ne gaire qüestió. Una altra cosa és que tothom a Europa tingui clar a què venen ara tantes presses per part del govern d'Espanya en favor de la diversitat lingüística, quan tradicionalment no ha fet més que posar-hi obstacles, i que alguns estats membres es facin pregar. Fixem-nos, però, que els peròs que hi posen els interlocutors europeus són de caràcter tècnic (qui ho paga, com s'implanta) o de política interna (estats que tenen llengües minoritàries i que no volen haver-les de reconèixer), però mai l'argument de la suposada irrellevància de les minories, que és el que sempre esgrimeix el nacionalisme espanyol. Fixem-nos també que les principals reserves no venen dels estats grans d'Europa, o no només, sinó principalment d'estats amb llengües menys parlades que el català, com Finlàndia i Croàcia.
Per acabar, que el sector independentista del ploricó i la rebequeria es posi en contra d'un avenç tan important és difícil de comprendre, però troben la manera de fer-ho. El que cal és tenir la independència, diuen, però això sembla que es retardarà una mica. El que cal és que el català sigui parlat al seu propi país, o territoris, o com en diguem: per descomptat que és així, però que sigui oficial a les altes instàncies ajuda a donar-li pes i prestigi, i això també compta a l'hora de sumar parlants. No fem amb el català a Europa com amb el Congrés dels Diputats, una altra passa endavant de gran transcendència que alguns menystenen i d'altres desaprofiten. Són avenços que ara tenim i que fins fa ben poc ningú hauria cregut que tinguéssim mai de la vida.
