Gairebé tres milions de persones amb nacionalitat espanyola viuen actualment a l’estranger, de les quals unes 400.000 eren residents habituals a Catalunya. Fa només 15 anys, aquesta xifra no arribava a les 150.000 persones.
És evident que la globalització i una economia mundial cada cop més basada en el coneixement generen més mobilitat de les persones, ja sigui per estudiar o treballar. De fet, la competència global pel talent ja s’havia intensificat abans de la pandèmia de la covid-19, però ha ressorgit amb força una vegada hem tornat a la situació prepandèmica.
L’explicació d’això cal trobar-la en la facilitat que suposa la lliure circulació de persones entre els països de la Unió Europea i molt significativament, també, les condicions laborals que s’ofereixen als treballadors qualificats en molts països com ara els Estats Units, Austràlia o el Golf Pèrsic. El mercat del talent cada vegada és més gran i moltes persones graduades recentment troben en destinacions no tradicionals bones oportunitats per créixer tant en l'àmbit professional com en l'àmbit personal.
El debat sobre la fuga de cervells que a finals del segle passat s’havia centrat en els fluxos de treballadors qualificats des de països del Sud Global cap als països del Nord s’estén ara als països que fins ara eren receptors.
Les dificultats de moltes empreses per cobrir vacants molt especialitzades a conseqüència de la baixa natalitat i dels desajustos educatius —tenim una FP massa oblidada i algunes titulacions mal dimensionades— no han fet més que agreujar un problema que, en el cas europeu, ve de lluny.
Tal com apunta l’informe Draghi, si les nostres empreses no aconsegueixen captar i retenir talent que afavoreixi la seva capacitat innovadora, només podem esperar el declivi econòmic de la Unió Europea davant dels seus principals competidors: els Estats Units i la Xina (i aviat l’Índia).
Només podrem aconseguir trencar aquesta dinàmica si dediquem recursos a reorientar l’activitat econòmica i industrial cap a aquells sectors que han de liderar la pròxima onada d’innovació.
És en aquest àmbit on les universitats, hospitals universitaris i els centres de recerca hem de jugar un paper clau per aconseguir millorar el binomi recerca-innovació. No és possible transferir coneixement o treballar conjuntament amb les empreses i altres actors rellevants en l’àmbit de la innovació sense una recerca bàsica d’excel·lència que faci possible avançar en el coneixement de manera significativa. I no és possible fer-ho si no podem garantir que som capaços de retenir els científics i científiques formats a casa nostra, o que no podem atraure aquell personal tècnic global de primer nivell que és imprescindible per poder posar en funcionament les noves infraestructures tecnològiques que marcaran la diferència.
I una altra qüestió no gens menor. Mentre el món retribueixi molt millor qui fa recerca i qui innova anirem a peu coix. És cert que la nostra qualitat de vida, el nostre entorn privilegiat i la seguretat que hi ha a casa nostra són avantatges competitius respecte d’altres, però no podem estar remunerant i reconeixent el talent per la meitat que els nostres veïns del món.
El maig passat el president Illa va anunciar la creació del Catalunya Talent Bridge, un programa dotat amb 30 milions d’euros per captar en tres anys 78 científics i científiques dels EUA “expulsats” per Trump. Una bona idea, però pensem en qui recerca i innova aquí perquè no ens marxi.
Catalunya (i Barcelona) reuneixen bona part de les condicions per poder ser un referent no només per al sud d’Europa sinó a escala mundial, però cal poder unir esforços que reforcin i consolidin el nostre ecosistema innovador. També amb les empreses. Només treballant plegats podrem aconseguir-ho. El talent va molt buscat.
