La tradició, entesa segons l’accepció del costum que preval de generació en generació, és fàcil o difícil de mantenir en funció de la voluntat de la generació. Hi ha tradicions, molta feina artesanal, per exemple, que malauradament es van perdent malgrat els esforços individuals de resistència i del poc valor que se li atorga, i, en canvi, tradicions més festives i populars es mantenen amb força gràcies a un ampli suport col·lectiu. El cas de la negativa per part del públic a perdre El meu avi del repertori de la cantada d’havaneres va demostrar com costa canviar el que ja es considera un ordre natural de les coses, més que una tradició. Això i que és estiu, època tradicional en què falten temes per debatre i, entre tu i jo, quina mandra haver de parlar ara de prostitució i de colonialisme. Que només cremi el rom, doncs.
Seguint amb les tradicions estiuenques i ardents, es fa molt inaguantable sentir com es recorda, amb cada incendi, que les flames s’eviten a l’hivern, per després veure, a l’hivern, com es maltracta el camp i s’ofega la pagesia. I l’oblit de la nostra terra del sud. La veiem inundar-se o cremar-se. Com si no tingués veu pròpia fora de les desgràcies. És insuportable assistir a les desfilades institucionals amb les cares de circumstàncies pertinents i després veure com les persones que es dediquen a la pastura són vistes com unes excèntriques i no com qui té cura del nostre entorn i d’una natura que s’ha convertit en un paisatge de cap de setmana. La tradició de patir cada estiu per tot allò que pot cremar i cada hivern per tot allò que cremarà està tan arrelada com una havanera. I el rom, esclar, cremat.
Per si les tradicions pàtries ens avorreixen, sempre tenim les de proposar senyors (i sí, alguna senyora) de la guerra al Nobel de la pau. Un clàssic. La tradició es manté i es dobla l’aposta delirant en una escena distòpica en la qual un genocida proposa a un tirà com a candidat ideal, mentre el candidat, que no es posa vermell perquè és taronja, pensa que, efectivament, és la persona adequada, sense despentinar-se perquè ja ve despentinat de casa. Després de defensar la pau, el candidat mostra les seves competències presidencials felicitant el seu homòleg de Libèria pel seu anglès perfecte i preguntant-li directament on l’ha après a parlar tan bé. El president del país africà respon que a casa seva, perquè el candidat a Nobel de la pau no sap que l’anglès és l’idioma oficial de Libèria. Però no parlem de colonialisme. Que només crema el rom.
Qui també domina idiomes i defensa tradicions menyspreables són els que decideixen que l’expulsió massiva de migrants és una bona idea perquè els d’aquí tenen “el dret a sobreviure com a poble”. Boníssima la tradició de sobreviure com a poble a còpia de sotmetre els altres pobles. Llàstima que sigui copiada. I llàstima que també aparegui seguidament la tradició de corregir i afinar la punteria per dir que només volen fer fora els que venen a delinquir, que entenc que són els que no els deixen “sobreviure com a poble”, encara que els mateixos del poble siguin també uns delinqüents, alguns més confessos que d’altres, però una cosa és delinquir sent d’aquí i una altra, sent d’allà. Perquè els d’aquí delinqueixen tradicionalment mentre que els d’allà imposen una delinqüència amb els seus costums, sense integrar-se. I ja us he dit que no parlarem de colonialisme perquè només crema el rom. I una mica el país també. Però cantant tot passa millor. I el meu avi només va anar a la guerra. La d’aquí.
