No reneguem del nostre millor passat

Les passejades pels que eren els carrers principals de la Barcelona anterior a l’Eixample poden donar disgustos de seguretat, de brutícia, de deixadesa. Podem entendre que la pressió demogràfica i turística a què estan exposats fa difícil mantenir-los sempre en perfectes condicions. El que em resulta incomprensible és la dèria per amagar el bo i millor que tenen i allò que representen. Tothom deu haver passat per davant de l’edifici que hi ha al final de la Rambla, baixant a mà esquerra, sobre els possibles usos del qual s’ha parlat molt. Sempre les referències són a “la foneria de canons”. Hi ha una placa que ho recorda per als ciutadans i per als turistes.

Era tan bonica, la foneria de canons? Era un edifici neoclàssic com el que es veu? Semblava un palauet? Per descomptat que no. S’està amagant que l’edifici que ara existeix era el Banc de Barcelona, historiat exhaustivament, que va ser el principal banc privat de tot l’Estat, a excepció del Banc d’Espanya, i durant tres quarts de segle el principal de Catalunya. El seu president era un altre nom desaparegut del centre de Barcelona: Manuel Girona. Ell fou el català més ric de la Catalunya del segle XIX, i va pagar l’edifici de la Universitat de Barcelona i la façana gòtica de la catedral. Disposem d’una magnífica biografia seva i de la seva família, escrita per Lluïsa Pla. No s’explica l’època més brillant de la història econòmica i empresarial de Catalunya –el segon terç del segle XIX i, en general, tot el segle XIX– sense en Manuel Girona.

Tampoc apareix Manuel Girona a l’edifici que dona a la plaça Medinaceli i a la plaça de la Mercè on hi ha actualment el Registre Civil. Aquell edifici era casa seva. Havia estat el palau del Marquès de Santa Coloma, que la va perdre pel seu endeutament, fruit de la seva afició al joc. El seu creditor principal –el pare de Manuel Girona– es va quedar el palau per cobrar-se els deutes pendents. Els Girona van construir-hi l’actual edifici. L’únic que es pot llegir a l’angle de la façana de l’edifici, a la cantonada del carrer Ample amb la plaça de Medinaceli, era que havia estat del marquès de Santa Coloma. Silenci sobre qui va construir l’actual edifici.

Anant una mica més enllà, fins a la plaça de la Mercè, en un edifici que havia estat de l’Escola Elisava i abans havia estat dècades de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, ara hi ha l’anomenat Palau Martorell. Martorell fou l’arquitecte que va construir el palauet. Però, qui va encarregar el palauet? No es diu enlloc allò que hi havia ben escrit en un discret baix relleu dalt de la façana fins a la darrera restauració, i és que era la seu de la Societat de Crèdit Mercantil, la societat que va encarregar-ne la construcció a finals del segle XIX. Estava en l’òrbita del marquès de Comillas. La Societat de Crèdit Mercantil s’havia fundat el 1863, per participar en la promoció i construcció dels ferrocarrils. L’edifici va ser breument seu del Banc de Barcelona i durant dècades de la Cambra de Comerç i, sobretot, de la Cambra d’Indústria. Un edifici que ha viscut moments d’esplendor que ara ni es mencionen quan es visita l’actual palau.

Podríem seguir la pèrdua de memòria col·lectiva si pugéssim cap al Portal de l’Àngel, 22, i recordéssim que no hi ha cap referència al fet que era l’antiga seu de la Catalana de Gas, una de les companyies que enfonsa les seves arrels i èxit en el brillant segon terç del segle XIX, però que va saber créixer i liderar el mercat gasista –renovada com a Gas Natural– fins que es va desplaçar a la torre que hi ha entre el Parc de la Barceloneta i el Parc Zoològic, al costat mar de la ronda Litoral, canviant ara el nom per Naturgy. Poc costaria una placa de recordatori de l’edifici, construït per Catalana de Gas als anys noranta del segle XIX, que també té l’origen en la introducció de l’enllumenat per gas a Barcelona. La companyia ha estat molt ben historiada per Pere A. Fàbregas, i la nissaga del fundador –Pere Gil i Babot i els seus fills, entre els quals Pau Gil i Serra, que va deixar el llegat amb el qual es va construir l’Hospital de Sant Pau–, per Martín Rodrigo.

Tot plegat ens recorda com és de pervers aquest esforç d’amagar per què van ser construïts edificis importants del centre de Barcelona, quan hauríem de lluir el dinamisme econòmic, tecnològic i empresarial de la Barcelona del segon terç del segle XIX, que es va mantenir i va ampliar el seu lideratge hispànic fins passada la Gran Guerra. En Manuel Girona va ser absolutament decisiu en el desenvolupament econòmic de Catalunya. Ho fou per herència patrimonial, per formació mercantil, per perspicàcia inversora, però sobretot per la seva visió de futur, concretada en la construcció de part de la xarxa ferroviària, la construcció del canal d’Urgell, la creació del Banc de Barcelona, l’associació en la promoció de negocis fabrils i mercantils i en el finançament de la nova universitat, entre d'altres.