No val a badar

“Soc independentista però tinc por com a demòcrata”. Gabriel Rufián apel·la a l’esquerra a mobilitzar-se contra l’extrema dreta en un moment en què un govern PP-Vox és una alternativa real a Espanya. I Abascal cada cop té més atrapat Feijóo: mentre Vox puja, el PP està estancat, instal·lat en una lògica inercial a l’espera que el PSOE toqui fons. ¿L’apel·lació a la por de Rufián té un valor d’advertència que comparteixo? Què em fa por? Que triomfi l'intent, cada cop més estès arreu, de posar la política per sobre del dret com pretenia Carl Schmitt en un dels moments més tràgics d’Europa. I que avui té en Trump un dels seus grans propagandistes, que ho ha conduït fins a un grau caricaturesc que, afortunadament, el pot acabar descavalcant pel nivell de ridícul al qual ha arribat, com ara mateix en la seva negació de la ciència i de l'escalfament global. I certament, aquí no estem lliures d’aquest risc en un moment en què els governants europeus van claudicant davant d’una dinàmica que amenaça substancialment la democràcia.

Quin és el problema en el cas espanyol? Pedro Sánchez va prendre el PP a contrapeu, va descavalcar Mariano Rajoy quan ningú ho esperava i la dreta, convençuda que era un miratge, s’ha estavellat contra ell una vegada i una altra amb la seva peculiar capacitat de resistència, que en un moment de desdibuixament de les esquerres europees segueix fent càbales de futur, i provoca fins i tot una exhibició de ressentiment de Felipe González, que diu que no el votarà. Amb el PSOE debilitat i les esquerres atrapades en la psicopatologia de les petites diferències, el PP ho té tot de cara. Per què no acaba de sortir-se'n? Perquè, convençut que l’espai de la dreta és seu, no ha anticipat el mal que li podia fer Vox convertint-se en soci imprescindible. I Abascal ha anat a totes, pensant que en moments desconcertants una part de la ciutadania pot ser sensible a una versió de la pàtria i de la dreta, que ell exhibeix sense vergonya, que es fonamenta en la masculinitat com a atribut del poder, el pària estranger –l’immigrant– com a factor dissolvent de la pàtria, la democràcia liberal com a enemiga dels seus valors eterns, l’autoritarisme postdemocràtic com a alternativa de futur.

Resum: el PP necessita Vox. I Vox té marge i complicitats per fer mal. Queda un punt d’esperança: Vox pot seguir guanyant vots dels sectors més reaccionaris del PP, però el mateix temps –en la mida en què creixi com amenaça– podria provocar una mobilització de reacció democràtica a l’esquerra i part de la dreta. Ara desperten els socis del govern Sánchez: Sumar i companyia convoquen a reaccionar contra el neofeixisme. Tanmateix, és inevitable recordar l’embolada de Podem de 2014 que va acabar com el rosari de l’aurora, amb uns líders, que s’havien de menjar el món, atrapats en la psicopatologia de les petites diferències entre egos accelerats.

Si el PP avui se sent insegur és per la lamentable gestió de Feijóo, incapaç de transmetre autoritat i desenvolupar un discurs alternatiu consistent que li permeti fer un ple de vots de la dreta. S’ha limitat a la desqualificació permanent de Sánchez, com si no gosés explicar els seus projectes i intencions. I cada dia queda més clar que acabarà fent seves gran part de les banderes de Vox. D’aquí les pors que han portat Rufián a dir que no val a badar.